martes, 11 de junio de 2019

Sal blau marí

Ets tu qui té el to i el tacte;
tot, tan carismàticament teu,
com meva és l'etèria projecció
on el to de la teva veu,
sota botons de blau marí,
té el tacte de la sal
brillant, vibrant,
i relliscant a les meves mans.

lunes, 3 de junio de 2019

Suede

Pulsating hypnotic frequencies,
echoing erotic movements,
addicting electric shivers.
Soaks my neurons gently,
fuels my blood fiercely,
drugs my senses deeply.
As the neurotransmitters
collapse every sensorial road,
in a bonfire ritual,
in a piercing desire,
every cell commands:
may all romances be Suede.

viernes, 31 de mayo de 2019

Meva

"Like a hairline crack in the radiator leaking life"
("It starts and ends with you" - Suede)

Les mares mai moren; la mort es mesura diferent a les mares. La mort de les mares es mesura amb un fil cotonós, sedós, molt delicat, trenat des de l'origen, des del melic fins al dia que ningú pugui mai més parlar d'elles amb la propietat d’un adjectiu possessiu. Quan tu no hi siguis, cap "ma mare" serà la teva, no hi haurà cap "meva" que sigui "teva". El fil que mesura la mort d’una mare passa per totes les estances dels racons de la memòria compartida, pels segons on, sense poder contrastar-ho, has trobat, en els teus propis ulls, el teu record dels seus des de la teva mirada de nen. Veure a la teva mare -burocràticament morta- als teus propis ulls fa, inevitablement, creure en totes les resurreccions i mons paral·lels possibles.

Mai moren les mares, malgrat la fredor i blancor nítides de l'últim segon; malgrat el so del ciment i els vermells maons apilats després de relliscar pedra i fusta, l'olor de terra i flors o les portes de flames rere vidres asèptics; malgrat l’urna encara calenta als teus braços; abraçant allò que és teu en, potser, l'únic context adient a la vida per aquest possessiu.

Amb aquesta mare mai morta miro el meu reflex i la trobo mirant-me amb els ulls de quan la vaig conèixer. Em mira forta, valenta; em mira orgullosa. I en aquest reflex, en aquesta jo que va néixer quan ella va morir, en aquest camí reprès en un figurat intercanvi de cossos, ma mare, mentre jo visqui, mai serà morta.

[Las madres nunca mueren; la muerte se mide diferente en las madres. La muerte de las madres se mide con un hilo algodonoso, sedoso, muy delicado, trenzado desde el orígen, desde el ombligo hasta el día que nadie pueda nunca más hablar de ellas con la propiedad de un adjetivo posesivo. Cuando tú no estés, ningún “mi madre” será la tuya, no habrá ningún “mi” que sea “tuya”. El hilo que mide la muerte de una madre pasa por todas las estancias de los rincones de la memoria compartida, por los segundos donde, sin poder contrastarlo, has encontrado en tus propios ojos tu recuerdo de los suyos desde tu mirada de niño. Ver a tu madre -burocráticamente muerta- en tus propios ojos hace, inevitablemente, creer en todas las resurrecciones y mundos paralelos posibles.

Nunca mueren las madres, a pesar del frío y palidez nítidas del último segundo; a pesar del sonido del cemento y los rojos ladrillos apilados después de que resbalen piedra y madera, el olor de tierra y flores o las puertas de fuego tras cristales asépticos; a pesar de la urna aún caliente en tus brazos; abrazando algo que es tuyo en, quizás, el único contexto adecuado en la vida para este posesivo. 

Con esta madre nunca muerta miro mi reflejo y la encuentro mirándome con los ojos de cuando la conocí. Me mira fuerte, valiente; me mira orgullosa. Y en este reflejo, en esta yo que nació cuando ella murió, en este camino retomado en un figurado intercambio de cuerpos, mi madre, mientras yo viva, nunca estará muerta.]

jueves, 30 de mayo de 2019

Inquisició

Al foc de la inquisició
he buscat la teva pell socarrada;
l'he trobada respirant cendra i fum,
amb els pulmons plens de núvols,
ofegant els camins i anhels
que ja no porten enlloc.

domingo, 19 de mayo de 2019

Tinta épica

Con la desbordante e impetuosa determinación de desconectar los hilos de la realidad y la inercia previsible, firmo el tratado unilateralmente pensando en los fortuitos entramados de la perpendicularidad y la oblicuidad. Itero tridimensionalmente en el giro argumental palpable y helicoidal, en las frecuencias de resonancia. Pienso en ser tinta sobre texturas de gramajes maleables, sinuosos y pilosos; lienzo, trementina y grapa; bastidor y caballete; kilómetros de tinta de estímulos en todos los receptores sensoriales. 

domingo, 5 de mayo de 2019

i/o

Què absurd esdevé parlar del temps
quan ens hem despullat
les paraules i/o els cossos;
quan, amb cruel nuesa, ens hem confessat
en turbulències kamikazes 
de sinceritat i/o animalitat;
quan hem fet fang salat amb les cendres
de les restes d'orgasmes
intel·lectuals i/o físics;
quan a les ressaques de les guillotines
ens hem acaronat, 
figurada i/o literalment,
les mossegades afilades 
dels finals estrepitosos.
Per què esquivem allò tan important
envers obvietats?
Per què ens mirem, des de zulos triats,
com si no ens coneguéssim?

viernes, 19 de abril de 2019

Observar. Viajar.

Trastocar
por un tiempo acotado
el eje de la realidad.
Reconfigurar
la variable espacial.
Acumular
nuevas ventanas.
Observar,
caminar;
en polisémica libertad,
viajar.

miércoles, 17 de abril de 2019

Realitat

"By the sea" - Suede

Tinc la sensació d'una realitat esdevenint-se:
sagrada, memorable, tangible i, sobretot, real.
Una realitat només assajada a proves d'escena inacabades;
l'assaig inacabable de la prova, del potser,
de la tranquil·litat del tot irreal dels mons platònics.

Tinc la sensació que un cúmul d'esdeveniments
esdevindrà record lluminós,
que un futur no viscut serà passat valuós;
serà present intens sense camins sinuosos,
serà una realitat inequívoca,
serà al davant, al camí,
serà nou i incandescent.

Tinc la sensació de totes les peces fonent-se
en l'amalgama del proper incident desencadenant,
dels colors brillants del mai viscut,
del so que fan els llistons quan canvien de lloc
quan el més amunt sembla l'impossible absolut.

Tinc la sensació del món esdevenint-se
cançons que es puguin tocar amb les mans,
cançons de pells i paraules;
de veus encadenant els pensaments,
de matinades de llums taronges,
de l'eco del riure,
dels reflexos dels miralls,
de la vibració del so
que fa bellugar el vi a la copa
i dels ulls hipnotitzats que la miren
per tornar a les pupil·les
obliqües i obertes al més enllà.

Tinc la sensació de tastar les vivències
amb els cementiris dels fantasmes cremats i tancats;
tastar-les amb els judicis resetejats,
amb les pors a les gàbies,
amb la cristal·lina certesa que això,
com tot i com sempre,
és el moment més irrepetible mai viscut,
que això és la realitat,
que això és el que pertoca al repartiment
de l'ara, de l'abans, de l'avui.

Tinc la sensació que l’enrere es difumina
al retrovisor, a la carretera;
que tot el que va ser està endreçat,
que mai ha de tornar si no és reconvertit,
si no és reconstruint les cendres i que,
malgrat l'orfebreria,
les cendres dels "ya fue" són del tot trencadisses.

I amb aquestes trencadisses peces
que són sorra de rellotge esdevenint-se muntanya,
tinc la sensació de poder i saber
construir la realitat que serà l'ahir de l'ara,
que esdevindrà, per fi, de veritat: la realitat.

viernes, 15 de marzo de 2019

Reconstrucción

De las ruinas,
de los cadáveres de otras vidas,
de los ladrillos anónimos de lápidas
“à perpetuité” que esperan gravados,
del fondo de los pozos,
de todos los cristales rotos;
redomesticando todos los ritmos e ironías,
recondueciendo todas las carreteras plásticas.

Guardar las capas,
los capítulos,
las enciclopedias,
los retales,
las fotografías;
guardar las palabras,
la música y la poesía.

Archivar las vivencias
-nuevas y conocidas-
como referencia,
como anexo;
sin orden alfabético,
almacenarlo todo.

Reconstruir y retomar el punto anterior
con la superstición de la efemérides;
como si los péndulos y los engranajes
tuvieran esa capacidad.

Las reconstrucciones empiezan
por las piezas cotidianas,
por los armazones,
por los impulsos,
por los archivos de los principios.

Las reconstrucciones se construyen
con los restos de la destrucción,
consciente antes del derribo,
preventiva ante el desastre,
resolutiva contra la adversidad.

La reconstrucción está
en las líneas arqueológicas
e históricas de los textos,
en las notas de las partituras;
en los ojos que miran
desde un nuevo principio,
desde un nuevo solar donde,
un holograma de listones
-y expectativas fantásticas asumidas-,
levanta los márgenes y los contornos
de la nueva realidad.

Reconstruir un camino de piedras y flores,
reconstruir las flechas y las señales,
marcar los kilómetros y los hitos,
bajar la marcha en las curvas
y volver a arrancar si se cala.

Reconstruir las piezas
en una nueva versión
en constante reconstrucción
de la realidad poliédrica
de los restos,
de los finales,
de las tragedias,
de los cambios de ángulo.

Cambiar el punto de vista,
reajustar potenciómetros,
la máquina se enciende,
todo funciona,
todo es,
todo fue.

miércoles, 27 de febrero de 2019

Tú y yo

Desde un cansancio superlativo,
desde las piezas que he perdido,
desde los moldes en los que he creído.
Desde un pretérito consumido
en ilusa y absurda agua de cenicero;
como si con una brizna de oxígeno
la ceniza pudiera volver a ser materia,
a ser corpórea,
a ser la aguja del compás
y clavar la mina
y dibujar la espiral
en el centro
del fondo
del todo.