Finestres

"I una altra vegada, l'any acaba aquí..." 
- Cap d'any

Col·leccionant finestres,
angles des d'on mirar el món,
quadres i marcs de l'exterior,
fulles que canvien d'estació,
un tros de cel,
un arbre,
el sol.

Les finestres són el llenç
dels pensaments de mirada perduda,
dels interlocutors que ja no hi són,
dels reflexos i els ulls d'altres vides,
d'un so suau als vidres i somriures,
d'un gat rere tests de flors.

Boira

Visibilitat mínima
sota la boira
dels vincles no triats
i la tirania de l'edat.

La boira,
en totes les seves formes,
és, només, un túnel.

La boira en el camí
és un túnel que té fi.

Y después

Al final de todos los caminos,
de puertas y pruebas.
Al final de los nudos de la cuerda,
de las contracorrientes.
Al fondo de pasillos de posibilidades,
de cadáveres,
de dinamitar todas las ciudades.
Al final de las páginas
y los títulos de crédito,
en la parada de origen y destino,
en la campana del último tren,
se abrirán las puertas y ahí,
después de todas las suturas,
con certeza de caleidoscopio de iris,
bajo los neones,
estaré y estarás,
estaremos y seremos
con todo lo que fuimos y somos.
Al final.
Y después.

Potser no

Potser no cal aferrar-se
ni arriscar-se al rebuig
per abraçar una ressaca
de goteig i fred conegut.

Shapes ashore

Keeping the shore
within eye reach.
Keeping the road
on sight while ashore.
Travels within travels
tick and roar the engines.

Curly coloured curves
and polygonal shapes
swirling and riding
the spirals,
the sinusoidal iron routes.
Moving within
the wooden confines
that keep them
standing still,
down to earth.

With the same
route and neighbors,
they stay.

Pont

Quan ets més gran entens 

que no has de morir
a tots els llocs on jugues.

Nadal, què vols?

"Ideología" - Nacho Vegas

Què vol dir Nadal?

Què vol dir terratrèmol si no et tremola el cap? 

Què vol dir un somriure fals i fosc mal pintat a un mural? 

Què vol dir un anunci trepitjat sense cap número penjat? 

Què volen dir totes aquestes campanetes, llums i nadales? 

Crèdits amb pampallugues de raïm.

Claqueta de "Rebaixes" com a Fi.

Verd

"[...] en los petroleros no hay nadie" 
- Josep Pla

Un món verd i lluminós,
un lloc d'existència no bidireccional,
un verd imaginat a molts angles,
reflexos i asimetries.

I la distància és tan petita,
i la intensitat és tan real.

Un altre món verd es perd al so,
dibuixa el mar, imagina el bosc.
Cau i es precipita
a l'abisme desconegut
de la quotidianitat
de les experiències no viscudes
dels angles i els miralls
i estira una mà invisible
cap al fons de la magnètica llum,
cap als límits de la veu a la foscor.
I vol ser-hi present,
vol ser l'infinit tancat
i estimar assumint el passat.

I estimar-te
i desitjar-te
com si sempre ho haguéssim fet,
com si pogués.
I, a aquest món verd lluminós,
si em concentro molt,
no puc percebre cap sentit més
perquè amb els ulls crido,
perquè només voldria mirar-te
i, amb silenci de petrolier, trobar-te
a una soledat sagrada on,
no puc però vull,
que hi siguis tu.

Calfred

El calfred d'espasa al clatell freda
-o de kamikaze a la vorera-
quan no hi trobes la cartera.

Porvenir

No sé com ni quan
es canvia tot d'un cop.
I, un cop canviat,
quan cal caure,
què cal creure,
cap a quin costat.

Desconnexió

I posseir-te a un paradís
de paraules obertes
i vores trencades,
de voracitats conscients
i vides passades.

I trobar-te a un forat negre
de ferides incomplertes
i taques de sang ressecades,
de llagues permanents
supurant aigües estancades.

Agridulce

Es agridulce el eco distante de la voz 

que conoce la palma de tu mano.

Es agridulce cuando tu mano está vacía,
cuando la luz es ajena, 

cuando la cajas no son.

Es agridulce querer que si y saber que no, 

saber que si y creer que no.

Si fumara, haría castillos de filtros 

y en las sombras del humo 

vería las diapositivas y las palabras,

leería los posos de la ceniza,

humedecería el papel en los ojos

con cristales de sal.

Agridulce como cristales abandonados

rompiéndose en un camión de trastos,

como plantas de pascua en la puerta de un bazar,

como una servilleta de tela maltrecha

en un paso de cebra 

atropellada, 

sucia,

abandonada.

Esperando que el viento la devuelva.

Esperando que una mano la recoja.

Agridulce es el sonido de los ejes 

de los mundos a los que perteneciste 

cuando, sin molde, los ves girar.

Agridulce es, a veces, la sombra

y el eco de la distancia

en la cerradura,
en el espejo, 

en el cenicero vacío.

Barcelona sin centro

Portal del Ángel, demonio navideño. Trailer de adviento, viernes negro. Camino por el centro de una ciudad llena de piezas con raíles que no ven los laterales de las aceras, encontrando ojos de niños asustados por el pequeño porcentaje de la magnitud de la tragedia que perciben desde su altura. Invasión que llena las huchas y disfraza los hechos de impuesta necesidad. Raíles de vía estrecha, autopistas de peaje con cruces rojas. 

Pongan por favor la capa de madrugada de día entre semana y quítenme a todos estos intrusos que comparten datos imprecisos y erróneos de un lugar que conozco. Pongan una cerca de espinos y cascos rotos de botella a la entrada de las calles paralelas que sólo pueda bordearse por un lateral oculto. Déjenme caminar en paz que, seguramente, esta tienda franquiciada y globalizada que buscan está en un sitio más cercano o en su casa o sofá a golpe de click y CVC. Observen una piedra histórica media hora y escriban un texto de dos o tres líneas de lo que les inspira sin usar ninguna aplicación. Creen. Piensen. Quédense solos. Escuchen un idioma que no es el suyo y no juzguen. 

Barcelona no tiene centro. 

Escenario anterior

El escenario anterior tiene el telón precintado,
tiene ácaros en las pelusas doradas de las borlas
que se han materializado en entes humanoides
que no encajan en los moldes
de la tipografía de los créditos
de la ortografía de los pretéritos.
Ensayan la lectura dramatitzada en un banco,
en un camerino de maletero de moto
con una botella vacía,
con una lata callejera.

En el escenario anterior hay una plaza
y un reloj
y hace frío
y dan las dos.
Los entes humanoides podrían ser
propietarios de los nombres propios,
de los subtítulos mal sincronizados.
Podrían ser banco
y podrían ser reloj.
Madera y alcohol.

Con agua en un quemador de condicional mal conjugado,
en el guión anterior, se escribe otro escenario.

No vull

"[...] sense demonis, ni mula guita, ni llagues estranyes"
 -"Terminal B", Enric Casasses

La suposada lògica inherent
de tot plegat:
el "on",
el "perquè",
el "amb qui",
el present condicionat,
el judici de la prioritat.

A infinits tancats per dintre,
a penya-segats amb xarxa.

Palangre

Mossega la pera,
mossega i espera que plori
pluja de por plena.
Omple't el pit de pols
i polsa les punxes de les portes
on penses penjar les preguntes
que no pertanyen ni pertoquen.

I pansides i putrefactes
ploraneres de panteó
porten pa de palangre
i porten pebre.
I pensen que poden
i potser pensen
i potser poden.

I per ser
i per pensar
per si mateixes,
per si de cas,
empenyeré el pany
perquè, potser,
plogui demà.

Tierra

Volveremos a caer,
sin madurar,
del mismo árbol
a la misma hierba mojada.
Nos revolcaremos
en barros enmohecidos
y oxidados.
Y los cosecheros
que solo conozcan
las leyes escritas
dejarán que nos coman
los cuervos.
Nos pudriremos
a la intemperie
de los elementos.
Y, abandonados,
transformados en compost,
germinaremos
en decadente ansia
de poseer
y enredarse.

Puertas

La tranquilidad cotidiana de conocer
la cadencia de apertura,
la distancia exacta de separación,
la frecuencia de las señales acústicas,
la textura de los diferentes botones,
la categórica elección de la entrada:
la más cercana a la salida.

Batería externa

Te levantas y te miras al espejo.
El mismo espejo que viste antes de irte a dormir.
Analizas tus facciones,
el abstracto desorden de tu pelo.
Te miras fijamente a los ojos:
estudias su color,
las pupilas,
las líneas rojas.

¿Quién eres?
El espejo no tiene batería.

Los ojos del antes y el después.

Y querría accionar el botón secreto
y superponer las miradas,
deslizarlo hasta determinados momentos y releerlos.
Muchos ya no están en el servidor.

Me miro a los ojos
con el sonido del agua,
con el ruido del vacío,
con la luz de una hora imprecisa,
con una respiración tras la puerta,
con recuerdos en el cuello y en la nuca,
con marcas en la memoria.

Miro hacia abajo y veo manos.
Tiro de archivo y veo lágrimas.

Me miro a los ojos y vuelvo a dormir.

El espejo lo pongo a cargar.

Lluny

Mirant-te suposo que hauria de ser quelcom que no sóc,
quelcom que, potser, ni tan sols tu vols;
quelcom que, si ho fos, ja no seria per tu qui sóc.
Mirant-te penso qui era quan vas triar el meu jo:
un jo llunyà, que vas canviar, que no pot tornar.

Tot té. Té tot.

Tot buit,
tot fosc,
tota terra tremolant,
tronant,
triant una tríada de tempestes,
de tretes tergiversades
trepitjant terres trencadisses,
terròs de tabac i timbre troquelats,
trabucs trossejats,
testimonis de to de tenora.

I té el teló tancat,
i té el temps tartamudejant al tic-tac
i té aquest toc-toc a la tendra tenebra
i toca la torre tancada del tot
i tot tu -tort i tard- ets mort.

Buit. Infinit.

Al buit,
a l'infinit,
a un forat del paisatge,
a una gàbia sense barrots,
a la foscor
i l'olor de benzina,
a les dues de la matinada.
A una gàbia sense porta,
amb l'espai buit tancat per dins,
amb la llibertat sota dues voltes
i un cadenat
i una guardiola
per cada cop que n'oblides
que res ha canviat,
que tot és igual,
que tot és res només.
Tot és sense ser,
sense tu,
i sense ell.
Un ell tangible i incorpori,
translúcid i ple d'opacitats,
tacat de línies discontínues,
de cafès sols amb gel,
de cafeteres bullint
i voreres que cremen els dits.
Vapor d'aigua i gotes de pluja.
I pèls com escarpies
tallats amb dalla.
I cors i ferides obertes
omplides de salfumant i flors.
I l'ànima expandida,
maximitzada,
distesa,
donada de si.
Supurant ferro colat
de cadenes de fantasmes,
de barrots de gàbies,
de l'esquelet de la xarxa trencada
sobre on, amb força,
evites no caure.
I a la vora de l'abisme crides
amb la sang de les venes
i el record de cada mossegada.
I perds.
I guanyes.
I continues.
Al buit del paisatge,
a un forat a l'infinit.

Soledad

"[...] el amor que consiste en que dos soledades mutuamente se protejan, se limiten y se reverencien" ("Cartas a un joven poeta", Rainer Maria Rilke)

La soledad es el germen de todo. El origen. El reencuentro. La resurrección. El sonido de los pasos de las hojas por la acera. Los aviones que aterrizan y los que despegan. El camino que hace la luna. La pausa y la cadencia del silencio guiando las palabras y las emociones. Una querencia inevitable por el espacio elegido, por la ausencia de interferencias. Ausencia de miedo y de necesidad. Ligereza. Una fuerte adicción al silencio, a escuchar el pensamiento, a seguirlo por recovecos y espirales laberínticas, a deshilarlo y encontrar belleza en cada hebra. Respirar con más oxígeno. Equilibrio de ser y de estar. Necesitarla con vehemencia, con impetuosidad, con deseo. La sensación tranquila y acogedora de encontrar una rendija por la que compartirla. Compartirla sin invasiones ni dependencias. Sin preguntar. Sin esperar. Compartir la soledad y no alterar ningún estado. Seguir tranquilo. Seguir solo.

Carrers buits i flors

Quatre de la matinada.
Balmes buit.
Ha plogut.
Taula de billar.
Llises i ratllades.
Desconeguts.
Nit busos.
Més carrers.
Silenci.
Alcohol.
Un vestit de flors.
Flors.
Cotxes mal aparcats.
Llums.
Restes de naufragis.
Pensaments.
Vies ciclables.
Clic clac de passos de sandàlies.
Un taxi lliure.
Fulles de tardor a l'estiu.
Verds i vermells.
Silenci.
Jo.
Només.
Res.
Tot.

El cervell no descansa

A vegades el cos no vol fer res. Només dormir. Només descansar. Tancar els ulls. I al cervell li costa molt acceptar-ho. Intenta trobar raons, culpes, explicacions. I potser no existeixen. I té la sensació que ha perdut el temps. El temps, quina cosa. I no li deixa tranquil el pes de les coses que volia llegir, les que volia escriure, les que volia fer, les que volia pensar, el pes de tot allò que la son i el cansament han eclipsat. El cervell intenta posar-hi lògica i origen al cansament, a aquesta renúncia a fer quelcom en favor de dormir i no pot, i no ho entén. Li costa gaudir-ho i no deixa al cos totalment tranquil ni descansat. Potser el cervell s'emprenya quan passa moltes hores apagat. Potser es preocupa per la salut del cos i de la ment. Potser t'alerta per comprovar que encara siguis viu. Potser sap que la línia entre la desconnexió i la foscor és massa estreta i perillosa. Potser.

Desfer en "te" i en "me"

I vull dir-te i desfer-ho tot.
Vull desfer-me i desfer-te i que em desfacis.
I desfer-me a sobre i a sota teu.
I que, amb tots els sentits i angles,
siguis tu qui em desfà mentre jo et desfaig a tu.
I que totes les terminacions nervioses
dels teus cincs sentits
sàpiguen que m'estic desfent
i ho emfatitzin
i ho gaudeixin
i treguin l'animalitat i l'equilibri de desfer-me i desfer-te.
Desfent-nos per osmosis i per porositat.
Per freqüències d'exhalacions i inhalacions.
Per pupil·les obertes a foscors mig il·luminades.
Per lliscar en superfícies relliscoses.
Per dibuixar angles de tots els graus
i traçar arcs entre iris brillants i eclipsats.
Vull ser l'espai entre tu i qualsevol verticalitat,
qualsevol horitzontalitat,
enlloc i en tot arreu.
Vull trobar els teus ulls al meu mirall.
Vull trencar-ho tot i apropar-te i dir-t'ho tot
i demanar desfer-te sense dir-te que em desfacis
però anant,
a poc a poc,
desfent-te i desfent-me
mentre tu,
sense adonar-te,
em fas totalment desfer.

Calitja vermella

Aiguamolls de tempesta
sota les pampallugues d'un llamp,
sota l'ombra dels cumulonimbus
soterrats a la vora l'estany.

I vols que plogui,
i vols que caigui l'aigua,
i vols que la pluja plori,
i plou i no veig que plores.

Amb l'enfosquida lluna vermella,
amb el gel condensat desfent-se de l'aire condicionat,
amb els mosquits lluitant per la meva sang,
amb l'eco dels teus pensaments al cap,
encara dubto.

Raonablement dubto.

De puntetes, sense respirar,
sense fer massa soroll per no despertar,
bellugo la balança entre el sí i el no,
la trenco perdent el compte dels segons
entre l'efervescència del llampec
i el tret del tro.

Ets massa lluny per trobar-te,
massa a prop per acomiadar-te.

Ets massa sí per dir que no.

Pirotècnia i soroll de fons

Mira el cel: ple d'estrelles fugaces de colors
amb esteles i guies de fusta
amb origen de balcons, places i encenedors.
Escolta el soroll de fons de la ciutat
al voltant de fogueres i cendres
sota la pólvora del solstici.
Observa les fruites confitades
als encreuaments de crema, sucre i pinyons.
Llança el reciclatge vital al foc.
Batega, esclata.
Sigues pirotècnia.

Pupilas

"... un animal con parachoques"

("Pupilas dilatadas de ira" - Pablo Und Destruktion)

​Sumida en el abrupto silencio que se desencadena después de una explosión sonora, con los ojos abiertos de frecuencia y cafeína, guiada por un impulso innato o adquirido, por uno de esos engr​an​ajes de las ruedas dentadas de la inspiración, me desplazo en sentido totalmente vertical desde A hacía B. Con el eco de sucesiones de notas conocidas, con el eco de otras vidas, de ondas cerebrales, de realidad, de energia, de ortigas hervidas. Camino y desgrano las fotos fijas que se suceden entre cambios de rojo a verde, letreros luminosos, sillas apilándose, persianas cerrando, taxis y autobuses nocturnos, bicicletas y motos con mochilas amarillas, solitarios, borrachos y ruedas de trolley rodando. Observo intentando descifrar las voces y los recursos narrativos del paisaje urbano en las palabras de toldos, de carteles con heterogéneos marcos, de esl​óganes​ y flyers abandonados. Capturo ilustraciones en el interiorismo de los portales, en un guante transparente perfectamente estirado en el suelo, en la alfombra de flores amarillas bajo mis pies, en un oso de peluche mirándome desde un escaparate excesivamente iluminado. 

Fundido en blanco

[Inspirado por el corto “Padre de hija” de Michaël Dudok de Wit]

Fundido en blanco. Horizonte de acuarelas, hierba enganchada en radios de bicicleta. Óxido. Surcos y grietas en la memoria. Caronte abandonando un río sin agua. Contracorriente, contra el fluir natural de los elementos, cuesta arriba, sin sombra, sin agua. Cuando sólo hay pasado todos los elementos del presente son accesorios. Pedaleando a través de tiempo, de los paisajes conocidos, de la superposición de recuerdos que un ave migratoria se lleva a estados de ánimo mejores. Corriendo para capturar el segundo siguiente. Acuarelas sinuosas. Radios de bicicleta. Correr y frenar en seco. 

Si no hay barca con la que cruzar esperaré en ella a que la inercia de la vida me saque la arena de los ojos. Nítida la despedida, la cuesta abajo, la barca del embarcadero. Sin remos, sin orilla, sin pronóstico, sin cuesta arriba. 

La gabardina de Caronte camuflada entre los árboles, hojas tintadas de acuarelas de vidas pasadas. Cada árbol que dejo atrás se funde a blanco. Cada fundido a blanco se vuelve hoja de libro, recuerdos redactados, recuerdos asimilados. Sobre los pasos por inercia, por rutina, por sombra de ser. 

“Vayamos en bici, creemos el mundo, pedalea hacia delante, vuelve en contradirección. Entre las hierbas de ríos secos encontrarás lo que conoces, tardes lo que tarde y llegues cuando llegues y todas las compañías compartidas estarán. Engancha tus recuerdos en los radios de una bicicleta y cuando en la sequía la barca te espere varada entre las hierbas encontrarás todo lo que esperabas ser”.

Acuarelas fundidas en blanco. 

Cipreses. 

Silencio. 

Capas (I)

Los rayos X analizan las pinturas bajo la superficie del lienzo. Las capas que se superponen en las rutinas, en los exorcismos de la cotidianeidad asumida en otros tiempos verbales, en los surcos profundos de la memoria. Como si en cada nueva iteración hubiera un nuevo fósil, como si las pisadas estuvieran nítidamente marcadas en el suelo y colocaras los pies en ellas; a veces, sin sitio para el pie del presente. Paisajes que se observaron con difierentes grados de resolución. Fotos fijas. Capas. Capas superpuestas en el mismo espacio físico con diferentes significados. Capas, como cuadros pintados sobre cuadros, que la radiografía desvela nítidas y cristalinas.

Casa meva

Això és casa meva: una casa buida, en silenci.
Buida de gent, plena de vida.
M'assec al sofà amb la tranquil·litat de
plats a l'escorreplats,
roba estesa,
món endreçat: girant.
I és només aquest sofà abrasant-me,
en aquesta abraçada que conec tant,
amb dos coixins a l'esquena
i un sota les cames
i l'horitzó immediat dels meus peus
rere una pantalla lluminosa
més enllà de les fulles d'un llibre
o les pàgines en blanc
resseguides per un bolígraf blau,
en aquest "només", eufemisme del tot,
trobo la tranquil·litat, la pau.
Una sensació que em puja des de
cada ungla pintada de negre dels meus peus
fins als meus cabells recollits.
Una sensació que es ramifica
i pren possessió de totes
i cadascuna de les terminacions nervioses
i cadascun dels porus.
Observo aquest quadre al fons
amb marc de PVC blanc:
dues cadires blanques,
un llimoner ressuscitat,
una buguenvíl·lea fúcsia,
un tord posat a la barana,
afilant-se el bec groc.
Un tros de pla blau,
avions i avions, llums.
Cases, finestres tancades,
pantalles planes alienes,
parabòlica.
El cel.
I sí, això és casa meva.
I sí, no hi ha millor lloc que aquest.
Buit, silenciós.
I com tot el que perdura sempre:
sense cap propietat,
sense cap hipoteca.

Caure

Caure mig mort del que sigui:
son, cansament, menjar, alcohol, excessos, vicis varis.
Caure sense pensar en despertadors ni en res,
gaudir del fluir de paraules entre tenir els ulls oberts i tancats,
a la vora de no saps a vegades si dormir o morir una estona,
perquè dormir no està tan lluny d'estar mort una estona,
com els vampirs.
El cervell entra en baixa resolució,
s'apaguen un munt de fusibles
i en aquests estats en què hi una mínima lucidesa
abans de caure a una plàcida foscor
a vegades hi una creativitat que no es pot detenir.
Caure i en aquest evitar tancar els ulls hi ha una força irreal,
una energia que s'assembla a algun efecte de substàncies
amb alguna component al·lucinògena.
I pensar que demà no sonarà el despertador.

Transparent

I tot hauria de ser així. Transparent. Com l'aigua que s'adapta al recipient. Normalment, però, m'agrada més ser onatge Atlántic. Tot allò que resisteix onatges, marees i vendavals Atlàntics està fet d'altres materials, de materials que no s'espanten ni les fa por pràcticament res. I sí, si pogués ser un element de la natura, voldria ser l'Atlàntic. Amb el vent, amb les onades i la sorra. Amb les banderes vermelles, les ciclogènesis i els vaixells enfonsats. Amb tresors en aigües perilloses. I amb un paisatge sempre canviant.

Orillas

Una niña rubia camina por la orilla con un cubo y una pala.
Su madre va a su lado, paciente, de la mano.
A la niña no le gusta la arena seca, camina por la mojada.
Su madre le señala conchas y ella las recoge.
La niña las guarda en el cubo, mira hacia arriba y sonríe.
La madre coge a la niña en brazos para que no toque la arena.
Es hora de volver a casa.
Desde una duna una chica rubia observa el mar.
La playa está completamente vacía.
Camina hacia la orilla descalza.
Sonríe al recuerdo de su aversión infantil a la arena.
En la orilla, las olas le traen conchas y quizás, cenizas de su madre.

Snooze

Hay días que el despertador ataca como un lanza puntiaguda, como una espada, como un golpe seco y los estridentes hercios convertidos en polifonia binaria apuñalan tus tímpanos. Aún teniendo frescos los motivos, los que sean, que te llevaron al borde del amanecer la noche anterior, apagas ese cruel despertador, y reflexionas. Y mientras intentas poner en marcha toda la maquinaria piensas que la próxima vez no te arriesgarás a tal estado catatónico pero, en cualquier espejo, te sonríes porque sabes perfectamente que no lo harás. Sobrevaloradas horas de sueño, aunque digan que no es posible, las recuperarás. 

Saraiman

"Saraiman" - Barcelona Gipsy Balkan Orchestra

Ballo. I jo no sé ballar. Però de sobte, i només a vegades, tot vibra. I les vibracions de qualsevol mena que exerceixen les seves freqüències a qualsevol racó del cos són forces sobrenaturals. I ballo. O imagino que ballo. Em moc a un ritme o menys triat que quasi sempre és el mateix. O això penso. I veig el meu reflex a un mirall imaginari on veig més reflexos d'altres vides. I ballo. I el món al meu voltant vibra. La música no s'acaba. Tanco els ulls. I viatjo. Lluny. A dintre meu, a una espiral de so, vibracions i freqüències.

Vibra como las voces graves cuando puedes sentir las cuerdas vocales a través de la piel o en la punta de los dedos resonando en cajas torácicas ajenas, como las preguntas susurradas con manos profundizando en obvias respuestas, colores de ojos brillantes, sonidos silenciosamente guturales.

El món vibra i jo ballo i ballo. I tot vibra a dintre meu i totes aquestes sensacions viscudes ericen la pell de calfreds passats i viscuts. Suant, ballo i vibro. I penso. I sé.

De braços i monstres

Hi ha un monstre de paraules sota el teu braç.
Hi ha la fi del món, l'infern i un volcà.
I un munt de paraules repetides a l'atzar.
I una dansa d'indis cridant que plogui.
I un niu de corbs.
Hi ha de tot i no hi ha de res.
Hi ha crits i somriures.
I temps perdut i malgastat.
Estupefaents, alcohol i dol.
Hi ha un autobús mal aparcat.
I xemeneies de flames.
I un gat i una cistella de plata.
Un anell trencat al bec d'una garsa de cera.
Unes cadires al sostre, una taula amagada.
I una pizza al forn i restes de metralla.
Un cor mig dibuixat, mig bategant,
i un arpó trencat.
I por i restes i fogueres i cendres.
I foscor.
Tot això hi ha sota el teu braç
quan despertes i sembla no ser teu
perquè, fred i sol, encara no ha despertat
d'un somni que és només seu.
Les agulles punxen fort, emprenyant-te.
Aquest és el seu atac:
"Cabró, m'has despertat".

Anys

Què difícil deu ser ser gran. Què difícil d'imaginar des de ser més o menys jove, sa i raonablement conscient. Què difícil decidir i lluitar amb el seu criteri. I, a vegades, emprenyats amb no poder ser mai més joves criden, criden fort que tot és una merda i voldrien ser morts. Morts de veritat. Morts, enterrats. No ser-hi més. Deu ser cansat viure tant. Deu ser tan cansat recordar tot com no recordar res o només poder tornar a una franja concreta del passat. Deu ser molt difícil ser gran. Més quan les columnes que han sustentat mig-somriures han desaparegut: companys de vida, amics i fins i tot fills; més quan només han estat totes valorades de forma egoista i tirana, més quan les que queden estan lluny o, en part, sustentades pel món capitalista. Deu ser molt trist haver viscut quasi cent anys i no desitjar res més que acabi tot. I emprenyar-se contínuament amb tots els elements que intenten fer aquest camí més senzill. Deu ser molt desesperant viure tant quan fa tant de temps que estàs avorrit de viure i que no sigui cap consol els que han desaparegut molt abans que tu, molt d'hora, terriblement molt d'hora. I només demanar i demanar sense donar res. I que tothom faci el que els demanis però castigar-les contínuament perquè podem fer tot -companya, menjar- però mai podran tornar-te el que has perdut, el que mai has sabut trobar. Espero no haver de viure tot això quan sigui gran, espero morir molt abans, espero morir volent viure sempre. 

Però la por hi és

"Així se’ns mostra el present, daurat, lúcid i despert,
després d’aquella allau d’innombrables pors"
("Origen" - Isaac Ulam)

N'hi ha una por rere les finestres...
Una potencial angoixa d'un patiment
que, potser, no existeixi mai.

Però la por hi és.

La por pot controlar-te fins a amagar-te de tu mateix,
fins a semblar que no hi ha res més al teu voltant
que cendres, fantasmes i esperits de vides anteriors.
I pot ser el que imagines no passi mai
ni cap al patiment més dolorós
ni cap al gaudiment desaforat.

Però la por hi és.

I s'ha de conviure,
s'ha de somriure.
s'ha de viure
i, sobretot, s'ha de treure de sobre,
deixar-la anar lliure.

I viure.

Funeral vikingo

Funeral vikingo de recuerdos.
Suena Leonard Cohen: Dance me to the end of love.
Se suben al barco las posesiones materiales y etéreas.
Corpóreas, incorpóreas y afiladas.
Afiladas como el cuchillo que degolla al recuerdo
voluntario a quedarse el último.
Ultrajado por observadores,
por la vida,
por la repetición de la penitencia.

Prende la pira por una esquina,
cerca de la capa que cubre el drakkar.
La capa bajo la que se esconden
todas las imágenes que, en vida,
no se quisieron, ni pretendieron, mirar.

Arde en llamas río abajo.

El casco encendido abre surcos en el hielo.
El agua refleja el fuego.

El vikingo está muerto.

Calaixos

"A la vida" - Ovidi Montllor / Maria Arnal i Marcel Bagés

I que faig de tu. Que faig de mi. Que faig de mi amb tu en el meu record sense saber que fas tu amb els teus records de tu amb mi. Que faig si no vull fer res i si vull conservar l'essència de les vivències acabada d'obrir i posar-hi unes gotetes al cremador que encenen de tant en tant els plans detall que qualsevol innocent disparador projecta i rebobina en el cervell. I observant aquestes fotos fixes no en vull desfer-me de cap d'elles. Vull tirar d'arxiu quan necessiti recordar on és el llindar més alt que van conèixer moltes sensacions per valorar correctament el que m'envolta. Vull deixar-te al passat i només rescatar-te d'allà sense desitjar que hi siguis al present. Vull ordenar l'arxiu d'un calaix on només càpiga el que tinc fins ara. I si noves diapositives han de ficar-se a dins, seràs tu el que hauràs de portar un nou calaix. I, llavors sí, ens desfarem, recíprocament, de tot per començar de nou en un altre tu i en un altre jo.

Hospital comarcal

Y la puerta giratoria da vueltas. Entran principios y finales; reencuentros, desencuentros y rutinas; salarios con o sin contrato. Gira la puerta giratoria reflejando los luminosos de los funerarias de la acera de enfrente. Gira y te recibe con un dispensador japonés de bolsas de plástico para paraguas estropeado y un felpudo gris torcido. A la izquierda, un restaurante de hospital disfrazado de bar de modernos. A la derecha una recepción anclada en los setenta. Una tienda bajo la escalera, un olor a flores que inevitablemente hace pensar en mármoles, en urnas, en coronas y grabados llenos de tópicos. Pasillos, uniformes azules y verdes. Televisores a todo volumen, conversaciones de relleno a gritos sintetizando la información para sordos. Visitas asomadas a barandillas que dan a sábanas blancas y pijamas blancos de puntos rojos sin cerrar por detrás y casi siempre colocados del revés. Discusiones con la confianza y el odio que dan los años, la cruel comodidad del odio conocido. El sonido del burbujeo de la botella de oxígeno, de un motor sin identificar, de carritos que van y vienen. Ronquidos, toses y gritos. Las miradas desde esa cama, inquisidoras, llenas de preguntas. Miradas que cuesta encontrar porque desconoces qué preguntan o qué puedes responder. Frases lúcidas desde la inconsciencia o la demencia (transitoria o permanente), intentar razonar con el inconsciente, entrar a él con un diálogo más o menos natural. Es de noche, llueve. Los letreros de las funerarias son la única luz desde la ventana. Servicio permanente. Y mientras tanto, la puerta de la entrada sigue girando. 

Cuchillo

Sí, pienso en ti. Más de lo que creo, más de lo que reconocería o confesaría y, seguramente, mucho más de lo que debería. Siento el cuchillo de la ironía dramática enfrente de mis ojos y quizás -y ojalá- no sea real, siento su filo abriéndome la piel, siento el sonido al quemarme y quebrarme. Mis lágrimas abren surcos profundos en la máscara de la autosuficiencia, tambalean mi pedestal de independencia. Desearía con todas mis fuerzas poder volver a mirarte a los ojos sin convenciones sociales, sin frías capas de burocracia, sin tiempo por delante, sin ropa literal o figurada y volver a sentir un atisbo de "toda la vida". Desconozco cuán loca o ciega hay que estar para, aún, pensar en ti de esta manera. Pero ahora, clávame ese cuchillo que se que empuñas y libérame de las mordazas que enmudecen mis preguntas y libérame, si puedes, de este deseo inquebrantable. 

Y sí, quizás me guste estar sola.

Pero quiero estar contigo.

"es tal el vacío insostenible

la letal desidia que amenaza

y siento por momentos la ausencia de ti

carente de todo disidente de nada

muero por impulsos de agonizante grillete"

("El mar no cesa", Héroes del Silencio)

"De Res"

"De res" - Ovidi Montllor

"De res". I només per això, tot, absolutament tot, ha valgut la pena. Això és per mi per sempre i aquest és l'únic per sempre que conec, estimo i que és només meu. I és, sense cap dubte ni factor extern o inabastable, per sempre. I només vull que coses com aquesta siguin per mi i per sempre. No vull cap sentit de la propietat a fora d'aquests dominis eteris i subjectius. I això mai, ningú, me'l podrà robar o treure de cap manera. Aquest espai tan petit és l'únic que vull conservar sempre. Aquesta figura de sis cares, aquest poliedre, aquest cub al mig d'un llac al desert, aquest cub de metacrilat amb música a dins fent vibrar l'aigua. I les floretes de la vora em miraren amb un somriure. I només així, amb aquestes freqüències llunyanes a dins del cub, és com tot al voltant s'aproparà quan sigui necessari, quan la música necessiti una freqüència humana o diferent per ressonar més encara. I que ningú es preocupi que sense això ressonarà igual. Fort. Per sobre de la tempesta de llamps i sorra. Les onades del llac ompliren de brillantor tot el que els envolta i el paisatge serà idíl·lic i el camí nítid i la música encara sonarà ben fort. Totes a la vegada. I aquesta sensació em retornarà a tots els racons de la meva vida que estimo amb força, a tot això que m'eriça els pells i em fa plorar d'alegria i saltar com una boja. I em reflectiré al mirall, a aquest mirall on hi ha records tan diferents, i somriuré a tot el que he viscut, i al que m'espera, i a tu en el record, i a tu posant aquestes cançons per primera vegada, i a la boira, i a mi, i a la vida, i al tot. I això sempre, amb unes lletres enormes que no hi caben al món, sempre serà així. I tu sempre seràs amb mi en aquests llocs que només són meus i sé que jo sempre seré als teus equivalents de l'altre costat del mirall. I aquest és l'únic sempre que vull conèixer.