Cuchillo

Sí, pienso en ti. Más de lo que creo, más de lo que reconocería o confesaría y, seguramente, mucho más de lo que debería. Siento el cuchillo de la ironía dramática enfrente de mis ojos y quizás -y ojalá- no sea real, siento su filo abriéndome la piel, siento el sonido al quemarme y quebrarme. Mis lágrimas abren surcos profundos en la máscara de la autosuficiencia, tambalean mi pedestal de independencia. Desearía con todas mis fuerzas poder volver a mirarte a los ojos sin convenciones sociales, sin frías capas de burocracia, sin tiempo por delante, sin ropa literal o figurada y volver a sentir un atisbo de "toda la vida". Desconozco cuán loca o ciega hay que estar para, aún, pensar en ti de esta manera. Pero ahora, clávame ese cuchillo que se que empuñas y libérame de las mordazas que enmudecen mis preguntas y libérame, si puedes, de este deseo inquebrantable. 

Y sí, quizás me guste estar sola.

Pero quiero estar contigo.

"es tal el vacío insostenible

la letal desidia que amenaza

y siento por momentos la ausencia de ti

carente de todo disidente de nada

muero por impulsos de agonizante grillete"

("El mar no cesa", Héroes del Silencio)

"De Res"

"De res" - Ovidi Montllor

"De res". I només per això, tot, absolutament tot, ha valgut la pena. Això és per mi per sempre i aquest és l'únic per sempre que conec, estimo i que és només meu. I és, sense cap dubte ni factor extern o inabastable, per sempre. I només vull que coses com aquesta siguin per mi i per sempre. No vull cap sentit de la propietat a fora d'aquests dominis eteris i subjectius. I això mai, ningú, me'l podrà robar o treure de cap manera. Aquest espai tan petit és l'únic que vull conservar sempre. Aquesta figura de sis cares, aquest poliedre, aquest cub al mig d'un llac al desert, aquest cub de metacrilat amb música a dins fent vibrar l'aigua. I les floretes de la vora em miraren amb un somriure. I només així, amb aquestes freqüències llunyanes a dins del cub, és com tot al voltant s'aproparà quan sigui necessari, quan la música necessiti una freqüència humana o diferent per ressonar més encara. I que ningú es preocupi que sense això ressonarà igual. Fort. Per sobre de la tempesta de llamps i sorra. Les onades del llac ompliren de brillantor tot el que els envolta i el paisatge serà idíl·lic i el camí nítid i la música encara sonarà ben fort. Totes a la vegada. I aquesta sensació em retornarà a tots els racons de la meva vida que estimo amb força, a tot això que m'eriça els pells i em fa plorar d'alegria i saltar com una boja. I em reflectiré al mirall, a aquest mirall on hi ha records tan diferents, i somriuré a tot el que he viscut, i al que m'espera, i a tu en el record, i a tu posant aquestes cançons per primera vegada, i a la boira, i a mi, i a la vida, i al tot. I això sempre, amb unes lletres enormes que no hi caben al món, sempre serà així. I tu sempre seràs amb mi en aquests llocs que només són meus i sé que jo sempre seré als teus equivalents de l'altre costat del mirall. I aquest és l'únic sempre que vull conèixer.