jueves, 30 de agosto de 2018

Buit. Infinit.

Al buit,
a l'infinit,
a un forat del paisatge,
a una gàbia sense barrots,
a la foscor
i l'olor de benzina,
a les dues de la matinada.
A una gàbia sense porta,
amb l'espai buit tancat per dins,
amb la llibertat sota dues voltes
i un cadenat
i una guardiola
per cada cop que n'oblides
que res ha canviat,
que tot és igual,
que tot és res només.
Tot és sense ser,
sense tu,
i sense ell.
Un ell tangible i incorpori,
translúcid i ple d'opacitats,
tacat de línies discontínues,
de cafès sols amb gel,
de cafeteres bullint
i voreres que cremen els dits.
Vapor d'aigua i gotes de pluja.
I pèls com escarpies
tallats amb dalla.
I cors i ferides obertes
omplides de salfumant i flors.
I l'ànima expandida,
maximitzada,
distesa,
donada de si.
Supurant ferro colat
de cadenes de fantasmes,
de barrots de gàbies,
de l'esquelet de la xarxa trencada
sobre on, amb força,
evites no caure.
I a la vora de l'abisme crides
amb la sang de les venes
i el record de cada mossegada.
I perds.
I guanyes.
I continues.
Al buit del paisatge,
a un forat a l'infinit.

Soledad

"[...] el amor que consiste en que dos soledades mutuamente se protejan, se limiten y se reverencien" ("Cartas a un joven poeta", Rainer Maria Rilke)

La soledad es el germen de todo. El origen. El reencuentro. La resurrección. El sonido de los pasos de las hojas por la acera. Los aviones que aterrizan y los que despegan. El camino que hace la luna. La pausa y la cadencia del silencio guiando las palabras y las emociones. Una querencia inevitable por el espacio elegido, por la ausencia de interferencias. Ausencia de miedo y de necesidad. Ligereza. Una fuerte adicción al silencio, a escuchar el pensamiento, a seguirlo por recovecos y espirales laberínticas, a deshilarlo y encontrar belleza en cada hebra. Respirar con más oxígeno. Equilibrio de ser y de estar. Necesitarla con vehemencia, con impetuosidad, con deseo. La sensación tranquila y acogedora de encontrar una rendija por la que compartirla. Compartirla sin invasiones ni dependencias. Sin preguntar. Sin esperar. Compartir la soledad y no alterar ningún estado. Seguir tranquilo. Seguir solo.

miércoles, 29 de agosto de 2018

Carrers buits i flors

Quatre de la matinada.
Balmes buit.
Ha plogut.
Taula de billar.
Llises i ratllades.
Desconeguts.
Nit busos.
Més carrers.
Silenci.
Alcohol.
Un vestit de flors.
Flors.
Cotxes mal aparcats.
Llums.
Restes de naufragis.
Pensaments.
Vies ciclables.
Clic clac de passos de sandàlies.
Un taxi lliure.
Fulles de tardor a l'estiu.
Verds i vermells.
Silenci.
Jo.
Només.
Res.
Tot.

domingo, 19 de agosto de 2018

El cervell no descansa

A vegades el cos no vol fer res. Només dormir. Només descansar. Tancar els ulls. I al cervell li costa molt acceptar-ho. Intenta trobar raons, culpes, explicacions. I potser no existeixen. I té la sensació que ha perdut el temps. El temps, quina cosa. I no li deixa tranquil el pes de les coses que volia llegir, les que volia escriure, les que volia fer, les que volia pensar, el pes de tot allò que la son i el cansament han eclipsat. El cervell intenta posar-hi lògica i origen al cansament, a aquesta renúncia a fer quelcom en favor de dormir i no pot, i no ho entén. Li costa gaudir-ho i no deixa al cos totalment tranquil ni descansat. Potser el cervell s'emprenya quan passa moltes hores apagat. Potser es preocupa per la salut del cos i de la ment. Potser t'alerta per comprovar que encara siguis viu. Potser sap que la línia entre la desconnexió i la foscor és massa estreta i perillosa. Potser.