De braços i monstres

Hi ha un monstre de paraules sota el teu braç.
Hi ha la fi del món, l'infern i un volcà.
I un munt de paraules repetides a l'atzar.
I una dansa d'indis cridant que plogui.
I un niu de corbs.
Hi ha de tot i no hi ha de res.
Hi ha crits i somriures.
I temps perdut i malgastat.
Estupefaents, alcohol i dol.
Hi ha un autobús mal aparcat.
I xemeneies de flames.
I un gat i una cistella de plata.
Un anell trencat al bec d'una garsa de cera.
Unes cadires al sostre, una taula amagada.
I una pizza al forn i restes de metralla.
Un cor mig dibuixat, mig bategant,
i un arpó trencat.
I por i restes i fogueres i cendres.
I foscor.
Tot això hi ha sota el teu braç
quan despertes i sembla no ser teu
perquè, fred i sol, encara no ha despertat
d'un somni que és només seu.
Les agulles punxen fort, emprenyant-te.
Aquest és el seu atac:
"Cabró, m'has despertat".

Anys

Què difícil deu ser ser gran. Què difícil d'imaginar des de ser més o menys jove, sa i raonablement conscient. Què difícil decidir i lluitar amb el seu criteri. I, a vegades, emprenyats amb no poder ser mai més joves criden, criden fort que tot és una merda i voldrien ser morts. Morts de veritat. Morts, enterrats. No ser-hi més. Deu ser cansat viure tant. Deu ser tan cansat recordar tot com no recordar res o només poder tornar a una franja concreta del passat. Deu ser molt difícil ser gran. Més quan les columnes que han sustentat mig-somriures han desaparegut: companys de vida, amics i fins i tot fills; més quan només han estat totes valorades de forma egoista i tirana, més quan les que queden estan lluny o, en part, sustentades pel món capitalista. Deu ser molt trist haver viscut quasi cent anys i no desitjar res més que acabi tot. I emprenyar-se contínuament amb tots els elements que intenten fer aquest camí més senzill. Deu ser molt desesperant viure tant quan fa tant de temps que estàs avorrit de viure i que no sigui cap consol els que han desaparegut molt abans que tu, molt d'hora, terriblement molt d'hora. I només demanar i demanar sense donar res. I que tothom faci el que els demanis però castigar-les contínuament perquè podem fer tot -companya, menjar- però mai podran tornar-te el que has perdut, el que mai has sabut trobar. Espero no haver de viure tot això quan sigui gran, espero morir molt abans, espero morir volent viure sempre. 

Però la por hi és

"Així se’ns mostra el present, daurat, lúcid i despert,
després d’aquella allau d’innombrables pors"
("Origen" - Isaac Ulam)

N'hi ha una por rere les finestres...
Una potencial angoixa d'un patiment
que, potser, no existeixi mai.

Però la por hi és.

La por pot controlar-te fins a amagar-te de tu mateix,
fins a semblar que no hi ha res més al teu voltant
que cendres, fantasmes i esperits de vides anteriors.
I pot ser el que imagines no passi mai
ni cap al patiment més dolorós
ni cap al gaudiment desaforat.

Però la por hi és.

I s'ha de conviure,
s'ha de somriure.
s'ha de viure
i, sobretot, s'ha de treure de sobre,
deixar-la anar lliure.

I viure.

Funeral vikingo

Funeral vikingo de recuerdos.
Suena Leonard Cohen: Dance me to the end of love.
Se suben al barco las posesiones materiales y etéreas.
Corpóreas, incorpóreas y afiladas.
Afiladas como el cuchillo que degolla al recuerdo
voluntario a quedarse el último.
Ultrajado por observadores,
por la vida,
por la repetición de la penitencia.

Prende la pira por una esquina,
cerca de la capa que cubre el drakkar.
La capa bajo la que se esconden
todas las imágenes que, en vida,
no se quisieron, ni pretendieron, mirar.

Arde en llamas río abajo.

El casco encendido abre surcos en el hielo.
El agua refleja el fuego.

El vikingo está muerto.

Calaixos

"A la vida" - Ovidi Montllor / Maria Arnal i Marcel Bagés

I que faig de tu. Que faig de mi. Que faig de mi amb tu en el meu record sense saber que fas tu amb els teus records de tu amb mi. Que faig si no vull fer res i si vull conservar l'essència de les vivències acabada d'obrir i posar-hi unes gotetes al cremador que encenen de tant en tant els plans detall que qualsevol innocent disparador projecta i rebobina en el cervell. I observant aquestes fotos fixes no en vull desfer-me de cap d'elles. Vull tirar d'arxiu quan necessiti recordar on és el llindar més alt que van conèixer moltes sensacions per valorar correctament el que m'envolta. Vull deixar-te al passat i només rescatar-te d'allà sense desitjar que hi siguis al present. Vull ordenar l'arxiu d'un calaix on només càpiga el que tinc fins ara. I si noves diapositives han de ficar-se a dins, seràs tu el que hauràs de portar un nou calaix. I, llavors sí, ens desfarem, recíprocament, de tot per començar de nou en un altre tu i en un altre jo.

Hospital comarcal

Y la puerta giratoria da vueltas. Entran principios y finales; reencuentros, desencuentros y rutinas; salarios con o sin contrato. Gira la puerta giratoria reflejando los luminosos de los funerarias de la acera de enfrente. Gira y te recibe con un dispensador japonés de bolsas de plástico para paraguas estropeado y un felpudo gris torcido. A la izquierda, un restaurante de hospital disfrazado de bar de modernos. A la derecha una recepción anclada en los setenta. Una tienda bajo la escalera, un olor a flores que inevitablemente hace pensar en mármoles, en urnas, en coronas y grabados llenos de tópicos. Pasillos, uniformes azules y verdes. Televisores a todo volumen, conversaciones de relleno a gritos sintetizando la información para sordos. Visitas asomadas a barandillas que dan a sábanas blancas y pijamas blancos de puntos rojos sin cerrar por detrás y casi siempre colocados del revés. Discusiones con la confianza y el odio que dan los años, la cruel comodidad del odio conocido. El sonido del burbujeo de la botella de oxígeno, de un motor sin identificar, de carritos que van y vienen. Ronquidos, toses y gritos. Las miradas desde esa cama, inquisidoras, llenas de preguntas. Miradas que cuesta encontrar porque desconoces qué preguntan o qué puedes responder. Frases lúcidas desde la inconsciencia o la demencia (transitoria o permanente), intentar razonar con el inconsciente, entrar a él con un diálogo más o menos natural. Es de noche, llueve. Los letreros de las funerarias son la única luz desde la ventana. Servicio permanente. Y mientras tanto, la puerta de la entrada sigue girando. 

Cuchillo

Sí, pienso en ti. Más de lo que creo, más de lo que reconocería o confesaría y, seguramente, mucho más de lo que debería. Siento el cuchillo de la ironía dramática enfrente de mis ojos y quizás -y ojalá- no sea real, siento su filo abriéndome la piel, siento el sonido al quemarme y quebrarme. Mis lágrimas abren surcos profundos en la máscara de la autosuficiencia, tambalean mi pedestal de independencia. Desearía con todas mis fuerzas poder volver a mirarte a los ojos sin convenciones sociales, sin frías capas de burocracia, sin tiempo por delante, sin ropa literal o figurada y volver a sentir un atisbo de "toda la vida". Desconozco cuán loca o ciega hay que estar para, aún, pensar en ti de esta manera. Pero ahora, clávame ese cuchillo que se que empuñas y libérame de las mordazas que enmudecen mis preguntas y libérame, si puedes, de este deseo inquebrantable. 

Y sí, quizás me guste estar sola.

Pero quiero estar contigo.

"es tal el vacío insostenible

la letal desidia que amenaza

y siento por momentos la ausencia de ti

carente de todo disidente de nada

muero por impulsos de agonizante grillete"

("El mar no cesa", Héroes del Silencio)

"De Res"

"De res" - Ovidi Montllor

"De res". I només per això, tot, absolutament tot, ha valgut la pena. Això és per mi per sempre i aquest és l'únic per sempre que conec, estimo i que és només meu. I és, sense cap dubte ni factor extern o inabastable, per sempre. I només vull que coses com aquesta siguin per mi i per sempre. No vull cap sentit de la propietat a fora d'aquests dominis eteris i subjectius. I això mai, ningú, me'l podrà robar o treure de cap manera. Aquest espai tan petit és l'únic que vull conservar sempre. Aquesta figura de sis cares, aquest poliedre, aquest cub al mig d'un llac al desert, aquest cub de metacrilat amb música a dins fent vibrar l'aigua. I les floretes de la vora em miraren amb un somriure. I només així, amb aquestes freqüències llunyanes a dins del cub, és com tot al voltant s'aproparà quan sigui necessari, quan la música necessiti una freqüència humana o diferent per ressonar més encara. I que ningú es preocupi que sense això ressonarà igual. Fort. Per sobre de la tempesta de llamps i sorra. Les onades del llac ompliren de brillantor tot el que els envolta i el paisatge serà idíl·lic i el camí nítid i la música encara sonarà ben fort. Totes a la vegada. I aquesta sensació em retornarà a tots els racons de la meva vida que estimo amb força, a tot això que m'eriça els pells i em fa plorar d'alegria i saltar com una boja. I em reflectiré al mirall, a aquest mirall on hi ha records tan diferents, i somriuré a tot el que he viscut, i al que m'espera, i a tu en el record, i a tu posant aquestes cançons per primera vegada, i a la boira, i a mi, i a la vida, i al tot. I això sempre, amb unes lletres enormes que no hi caben al món, sempre serà així. I tu sempre seràs amb mi en aquests llocs que només són meus i sé que jo sempre seré als teus equivalents de l'altre costat del mirall. I aquest és l'únic sempre que vull conèixer.

Cap d'any

"Perquè vull" - Ovidi Montllor

I una altra vegada, l'any acaba aquí. A un lloc que continua sent el mateix però no en tots els sentits. Potser serà aquí també on un dia acabi tot. I em pregunto qui espargirà les meves cendres al mar. Qui, si algú, esperarà trobar-se amb elles acaronant-li els peus en una onada qualsevol mentre es perd a l'horitzó d'un capvespre de foc.

El foc del capvespre, les paraules a la sorra.

Paraules en aquest accent i llengua que, com tantes altres coses, no són meves però que em fan part d'una història que jo he triat. I, més o menys així, s'acaba un any més. Tornar. Tornar potser plaer, potser inèrcia o accident. Tornar sense tornar enrere. Caminar sense mirar al darrere. I estimar sense trobar a faltar.

I a la llum del foc del capvespre, hipnotitzada pels seus colors, m'imaginava travessant les aigües amb un vaixell. M'imaginava al mig d'aquell foc vermell ataronjat trencant el mirall perfecte i salat. Al mig del no-res, pensant, observant els colors, la màgia del paisatge i la llum. Un vaixell creuant el mar, el món i el tot. Esperant-te a tu a la vora. Esperant sense esperar.

L'Atlàntic és l'origen i la continuïtat.

I vull que la meva sang bategui fort com les onades trenquen el nacre convertint-lo en sorra que viatja pel món. Vull l'eufòria i la intensitat ferotge de l'Atlàntic en mig de la tempesta, d'un huracà sense nom, d'onades sense precedents. Vull que el vent em desfaci de tot el que no necessito.

I sota la pluja, sota el vent del nord, enfront de les roques on salten les onades hi seré jo. I cada vegada, amb sorra a les sabates, ressuscitaré. Més fort, més viva, més jo.

Mai tornis enrere

Mai tornis enrere

I el vent i les onades

portaran tot el que 

hi ets i el que seràs 

cap al davant

al teu futur

al tot

a tu

I algú somriurà 

i un altre 

et mirarà als ulls

I res serà mai 

tan important 

com el que tens

al davant

El mar

La vida

Tu

Jo

Un mirall

Blau

Taronja

Vermell

Un vaixell

Un ocell

Enrere

només n'hi ha 

la pols del cami

Diamonds and rust