Snooze

Hay días que el despertador ataca como un lanza puntiaguda, como una espada, como un golpe seco y los estridentes hercios convertidos en polifonia binaria apuñalan tus tímpanos. Aún teniendo frescos los motivos, los que sean, que te llevaron al borde del amanecer la noche anterior, apagas ese cruel despertador, y reflexionas. Y mientras intentas poner en marcha toda la maquinaria piensas que la próxima vez no te arriesgarás a tal estado catatónico pero, en cualquier espejo, te sonríes porque sabes perfectamente que no lo harás. Sobrevaloradas horas de sueño, aunque digan que no es posible, las recuperarás. 

Saraiman

"Saraiman" - Barcelona Gipsy Balkan Orchestra

Ballo. I jo no sé ballar. Però de sobte, i només a vegades, tot vibra. I les vibracions de qualsevol mena que exerceixen les seves freqüències a qualsevol racó del cos són forces sobrenaturals. I ballo. O imagino que ballo. Em moc a un ritme o menys triat que quasi sempre és el mateix. O això penso. I veig el meu reflex a un mirall imaginari on veig més reflexos d'altres vides. I ballo. I el món al meu voltant vibra. La música no s'acaba. Tanco els ulls. I viatjo. Lluny. A dintre meu, a una espiral de so, vibracions i freqüències.

Vibra como las voces graves cuando puedes sentir las cuerdas vocales a través de la piel o en la punta de los dedos resonando en cajas torácicas ajenas, como las preguntas susurradas con manos profundizando en obvias respuestas, colores de ojos brillantes, sonidos silenciosamente guturales.

El món vibra i jo ballo i ballo. I tot vibra a dintre meu i totes aquestes sensacions viscudes ericen la pell de calfreds passats i viscuts. Suant, ballo i vibro. I penso. I sé.

De braços i monstres

Hi ha un monstre de paraules sota el teu braç.
Hi ha la fi del món, l'infern i un volcà.
I un munt de paraules repetides a l'atzar.
I una dansa d'indis cridant que plogui.
I un niu de corbs.
Hi ha de tot i no hi ha de res.
Hi ha crits i somriures.
I temps perdut i malgastat.
Estupefaents, alcohol i dol.
Hi ha un autobús mal aparcat.
I xemeneies de flames.
I un gat i una cistella de plata.
Un anell trencat al bec d'una garsa de cera.
Unes cadires al sostre, una taula amagada.
I una pizza al forn i restes de metralla.
Un cor mig dibuixat, mig bategant,
i un arpó trencat.
I por i restes i fogueres i cendres.
I foscor.
Tot això hi ha sota el teu braç
quan despertes i sembla no ser teu
perquè, fred i sol, encara no ha despertat
d'un somni que és només seu.
Les agulles punxen fort, emprenyant-te.
Aquest és el seu atac:
"Cabró, m'has despertat".

Anys

Què difícil deu ser ser gran. Què difícil d'imaginar des de ser més o menys jove, sa i raonablement conscient. Què difícil decidir i lluitar amb el seu criteri. I, a vegades, emprenyats amb no poder ser mai més joves criden, criden fort que tot és una merda i voldrien ser morts. Morts de veritat. Morts, enterrats. No ser-hi més. Deu ser cansat viure tant. Deu ser tan cansat recordar tot com no recordar res o només poder tornar a una franja concreta del passat. Deu ser molt difícil ser gran. Més quan les columnes que han sustentat mig-somriures han desaparegut: companys de vida, amics i fins i tot fills; més quan només han estat totes valorades de forma egoista i tirana, més quan les que queden estan lluny o, en part, sustentades pel món capitalista. Deu ser molt trist haver viscut quasi cent anys i no desitjar res més que acabi tot. I emprenyar-se contínuament amb tots els elements que intenten fer aquest camí més senzill. Deu ser molt desesperant viure tant quan fa tant de temps que estàs avorrit de viure i que no sigui cap consol els que han desaparegut molt abans que tu, molt d'hora, terriblement molt d'hora. I només demanar i demanar sense donar res. I que tothom faci el que els demanis però castigar-les contínuament perquè podem fer tot -companya, menjar- però mai podran tornar-te el que has perdut, el que mai has sabut trobar. Espero no haver de viure tot això quan sigui gran, espero morir molt abans, espero morir volent viure sempre. 

Però la por hi és

"Així se’ns mostra el present, daurat, lúcid i despert,
després d’aquella allau d’innombrables pors"
("Origen" - Isaac Ulam)

N'hi ha una por rere les finestres...
Una potencial angoixa d'un patiment
que, potser, no existeixi mai.

Però la por hi és.

La por pot controlar-te fins a amagar-te de tu mateix,
fins a semblar que no hi ha res més al teu voltant
que cendres, fantasmes i esperits de vides anteriors.
I pot ser el que imagines no passi mai
ni cap al patiment més dolorós
ni cap al gaudiment desaforat.

Però la por hi és.

I s'ha de conviure,
s'ha de somriure.
s'ha de viure
i, sobretot, s'ha de treure de sobre,
deixar-la anar lliure.

I viure.

Funeral vikingo

Funeral vikingo de recuerdos.
Suena Leonard Cohen: Dance me to the end of love.
Se suben al barco las posesiones materiales y etéreas.
Corpóreas, incorpóreas y afiladas.
Afiladas como el cuchillo que degolla al recuerdo
voluntario a quedarse el último.
Ultrajado por observadores,
por la vida,
por la repetición de la penitencia.

Prende la pira por una esquina,
cerca de la capa que cubre el drakkar.
La capa bajo la que se esconden
todas las imágenes que, en vida,
no se quisieron, ni pretendieron, mirar.

Arde en llamas río abajo.

El casco encendido abre surcos en el hielo.
El agua refleja el fuego.

El vikingo está muerto.

Calaixos

"A la vida" - Ovidi Montllor / Maria Arnal i Marcel Bagés

I que faig de tu. Que faig de mi. Que faig de mi amb tu en el meu record sense saber que fas tu amb els teus records de tu amb mi. Que faig si no vull fer res i si vull conservar l'essència de les vivències acabada d'obrir i posar-hi unes gotetes al cremador que encenen de tant en tant els plans detall que qualsevol innocent disparador projecta i rebobina en el cervell. I observant aquestes fotos fixes no en vull desfer-me de cap d'elles. Vull tirar d'arxiu quan necessiti recordar on és el llindar més alt que van conèixer moltes sensacions per valorar correctament el que m'envolta. Vull deixar-te al passat i només rescatar-te d'allà sense desitjar que hi siguis al present. Vull ordenar l'arxiu d'un calaix on només càpiga el que tinc fins ara. I si noves diapositives han de ficar-se a dins, seràs tu el que hauràs de portar un nou calaix. I, llavors sí, ens desfarem, recíprocament, de tot per començar de nou en un altre tu i en un altre jo.

Hospital comarcal

Y la puerta giratoria da vueltas. Entran principios y finales; reencuentros, desencuentros y rutinas; salarios con o sin contrato. Gira la puerta giratoria reflejando los luminosos de los funerarias de la acera de enfrente. Gira y te recibe con un dispensador japonés de bolsas de plástico para paraguas estropeado y un felpudo gris torcido. A la izquierda, un restaurante de hospital disfrazado de bar de modernos. A la derecha una recepción anclada en los setenta. Una tienda bajo la escalera, un olor a flores que inevitablemente hace pensar en mármoles, en urnas, en coronas y grabados llenos de tópicos. Pasillos, uniformes azules y verdes. Televisores a todo volumen, conversaciones de relleno a gritos sintetizando la información para sordos. Visitas asomadas a barandillas que dan a sábanas blancas y pijamas blancos de puntos rojos sin cerrar por detrás y casi siempre colocados del revés. Discusiones con la confianza y el odio que dan los años, la cruel comodidad del odio conocido. El sonido del burbujeo de la botella de oxígeno, de un motor sin identificar, de carritos que van y vienen. Ronquidos, toses y gritos. Las miradas desde esa cama, inquisidoras, llenas de preguntas. Miradas que cuesta encontrar porque desconoces qué preguntan o qué puedes responder. Frases lúcidas desde la inconsciencia o la demencia (transitoria o permanente), intentar razonar con el inconsciente, entrar a él con un diálogo más o menos natural. Es de noche, llueve. Los letreros de las funerarias son la única luz desde la ventana. Servicio permanente. Y mientras tanto, la puerta de la entrada sigue girando. 

Cuchillo

Sí, pienso en ti. Más de lo que creo, más de lo que reconocería o confesaría y, seguramente, mucho más de lo que debería. Siento el cuchillo de la ironía dramática enfrente de mis ojos y quizás -y ojalá- no sea real, siento su filo abriéndome la piel, siento el sonido al quemarme y quebrarme. Mis lágrimas abren surcos profundos en la máscara de la autosuficiencia, tambalean mi pedestal de independencia. Desearía con todas mis fuerzas poder volver a mirarte a los ojos sin convenciones sociales, sin frías capas de burocracia, sin tiempo por delante, sin ropa literal o figurada y volver a sentir un atisbo de "toda la vida". Desconozco cuán loca o ciega hay que estar para, aún, pensar en ti de esta manera. Pero ahora, clávame ese cuchillo que se que empuñas y libérame de las mordazas que enmudecen mis preguntas y libérame, si puedes, de este deseo inquebrantable. 

Y sí, quizás me guste estar sola.

Pero quiero estar contigo.

"es tal el vacío insostenible

la letal desidia que amenaza

y siento por momentos la ausencia de ti

carente de todo disidente de nada

muero por impulsos de agonizante grillete"

("El mar no cesa", Héroes del Silencio)

"De Res"

"De res" - Ovidi Montllor

"De res". I només per això, tot, absolutament tot, ha valgut la pena. Això és per mi per sempre i aquest és l'únic per sempre que conec, estimo i que és només meu. I és, sense cap dubte ni factor extern o inabastable, per sempre. I només vull que coses com aquesta siguin per mi i per sempre. No vull cap sentit de la propietat a fora d'aquests dominis eteris i subjectius. I això mai, ningú, me'l podrà robar o treure de cap manera. Aquest espai tan petit és l'únic que vull conservar sempre. Aquesta figura de sis cares, aquest poliedre, aquest cub al mig d'un llac al desert, aquest cub de metacrilat amb música a dins fent vibrar l'aigua. I les floretes de la vora em miraren amb un somriure. I només així, amb aquestes freqüències llunyanes a dins del cub, és com tot al voltant s'aproparà quan sigui necessari, quan la música necessiti una freqüència humana o diferent per ressonar més encara. I que ningú es preocupi que sense això ressonarà igual. Fort. Per sobre de la tempesta de llamps i sorra. Les onades del llac ompliren de brillantor tot el que els envolta i el paisatge serà idíl·lic i el camí nítid i la música encara sonarà ben fort. Totes a la vegada. I aquesta sensació em retornarà a tots els racons de la meva vida que estimo amb força, a tot això que m'eriça els pells i em fa plorar d'alegria i saltar com una boja. I em reflectiré al mirall, a aquest mirall on hi ha records tan diferents, i somriuré a tot el que he viscut, i al que m'espera, i a tu en el record, i a tu posant aquestes cançons per primera vegada, i a la boira, i a mi, i a la vida, i al tot. I això sempre, amb unes lletres enormes que no hi caben al món, sempre serà així. I tu sempre seràs amb mi en aquests llocs que només són meus i sé que jo sempre seré als teus equivalents de l'altre costat del mirall. I aquest és l'únic sempre que vull conèixer.