Desfer en "te" i en "me"

I vull dir-te i desfer-ho tot.
Vull desfer-me i desfer-te i que em desfacis.
I desfer-me a sobre i a sota teu.
I que, amb tots els sentits i angles,
siguis tu qui em desfà mentre jo et desfaig a tu.
I que totes les terminacions nervioses
dels teus cincs sentits
sàpiguen que m'estic desfent
i ho emfatitzin
i ho gaudeixin
i treguin l'animalitat i l'equilibri de desfer-me i desfer-te.
Desfent-nos per osmosis i per porositat.
Per freqüències d'exhalacions i inhalacions.
Per pupil·les obertes a foscors mig il·luminades.
Per lliscar en superfícies relliscoses.
Per dibuixar angles de tots els graus
i traçar arcs entre iris brillants i eclipsats.
Vull ser l'espai entre tu i qualsevol verticalitat,
qualsevol horitzontalitat,
enlloc i en tot arreu.
Vull trobar els teus ulls al meu mirall.
Vull trencar-ho tot i apropar-te i dir-t'ho tot
i demanar desfer-te sense dir-te que em desfacis
però anant,
a poc a poc,
desfent-te i desfent-me
mentre tu,
sense adonar-te,
em fas totalment desfer.

Calitja vermella

Aiguamolls de tempesta
sota les pampallugues d'un llamp,
sota l'ombra dels cumulonimbus
soterrats a la vora l'estany.

I vols que plogui,
i vols que caigui l'aigua,
i vols que la pluja plori,
i plou i no veig que plores.

Amb l'enfosquida lluna vermella,
amb el gel condensat desfent-se de l'aire condicionat,
amb els mosquits lluitant per la meva sang,
amb l'eco dels teus pensaments al cap,
encara dubto.

Raonablement dubto.

De puntetes, sense respirar,
sense fer massa soroll per no despertar,
bellugo la balança entre el sí i el no,
la trenco perdent el compte dels segons
entre l'efervescència del llampec
i el tret del tro.

Ets massa lluny per trobar-te,
massa a prop per acomiadar-te.

Ets massa sí per dir que no.

Pirotècnia i soroll de fons

Mira el cel: ple d'estrelles fugaces de colors
amb esteles i guies de fusta
amb origen de balcons, places i encenedors.
Escolta el soroll de fons de la ciutat
al voltant de fogueres i cendres
sota la pólvora del solstici.
Observa les fruites confitades
als encreuaments de crema, sucre i pinyons.
Llança el reciclatge vital al foc.
Batega, esclata.
Sigues pirotècnia.

Pupilas

"... un animal con parachoques"

("Pupilas dilatadas de ira" - Pablo Und Destruktion)

​Sumida en el abrupto silencio que se desencadena después de una explosión sonora, con los ojos abiertos de frecuencia y cafeína, guiada por un impulso innato o adquirido, por uno de esos engr​an​ajes de las ruedas dentadas de la inspiración, me desplazo en sentido totalmente vertical desde A hacía B. Con el eco de sucesiones de notas conocidas, con el eco de otras vidas, de ondas cerebrales, de realidad, de energia, de ortigas hervidas. Camino y desgrano las fotos fijas que se suceden entre cambios de rojo a verde, letreros luminosos, sillas apilándose, persianas cerrando, taxis y autobuses nocturnos, bicicletas y motos con mochilas amarillas, solitarios, borrachos y ruedas de trolley rodando. Observo intentando descifrar las voces y los recursos narrativos del paisaje urbano en las palabras de toldos, de carteles con heterogéneos marcos, de esl​óganes​ y flyers abandonados. Capturo ilustraciones en el interiorismo de los portales, en un guante transparente perfectamente estirado en el suelo, en la alfombra de flores amarillas bajo mis pies, en un oso de peluche mirándome desde un escaparate excesivamente iluminado. 

Fundido en blanco

[Inspirado por el corto “Padre de hija” de Michaël Dudok de Wit]

Fundido en blanco. Horizonte de acuarelas, hierba enganchada en radios de bicicleta. Óxido. Surcos y grietas en la memoria. Caronte abandonando un río sin agua. Contracorriente, contra el fluir natural de los elementos, cuesta arriba, sin sombra, sin agua. Cuando sólo hay pasado todos los elementos del presente son accesorios. Pedaleando a través de tiempo, de los paisajes conocidos, de la superposición de recuerdos que un ave migratoria se lleva a estados de ánimo mejores. Corriendo para capturar el segundo siguiente. Acuarelas sinuosas. Radios de bicicleta. Correr y frenar en seco. 

Si no hay barca con la que cruzar esperaré en ella a que la inercia de la vida me saque la arena de los ojos. Nítida la despedida, la cuesta abajo, la barca del embarcadero. Sin remos, sin orilla, sin pronóstico, sin cuesta arriba. 

La gabardina de Caronte camuflada entre los árboles, hojas tintadas de acuarelas de vidas pasadas. Cada árbol que dejo atrás se funde a blanco. Cada fundido a blanco se vuelve hoja de libro, recuerdos redactados, recuerdos asimilados. Sobre los pasos por inercia, por rutina, por sombra de ser. 

“Vayamos en bici, creemos el mundo, pedalea hacia delante, vuelve en contradirección. Entre las hierbas de ríos secos encontrarás lo que conoces, tardes lo que tarde y llegues cuando llegues y todas las compañías compartidas estarán. Engancha tus recuerdos en los radios de una bicicleta y cuando en la sequía la barca te espere varada entre las hierbas encontrarás todo lo que esperabas ser”.

Acuarelas fundidas en blanco. 

Cipreses. 

Silencio. 

Capas (I)

Los rayos X analizan las pinturas bajo la superficie del lienzo. Las capas que se superponen en las rutinas, en los exorcismos de la cotidianeidad asumida en otros tiempos verbales, en los surcos profundos de la memoria. Como si en cada nueva iteración hubiera un nuevo fósil, como si las pisadas estuvieran nítidamente marcadas en el suelo y colocaras los pies en ellas; a veces, sin sitio para el pie del presente. Paisajes que se observaron con difierentes grados de resolución. Fotos fijas. Capas. Capas superpuestas en el mismo espacio físico con diferentes significados. Capas, como cuadros pintados sobre cuadros, que la radiografía desvela nítidas y cristalinas.

Casa meva

Això és casa meva: una casa buida, en silenci.
Buida de gent, plena de vida.
M'assec al sofà amb la tranquil·litat de
plats a l'escorreplats,
roba estesa,
món endreçat: girant.
I és només aquest sofà abrasant-me,
en aquesta abraçada que conec tant,
amb dos coixins a l'esquena
i un sota les cames
i l'horitzó immediat dels meus peus
rere una pantalla lluminosa
més enllà de les fulles d'un llibre
o les pàgines en blanc
resseguides per un bolígraf blau,
en aquest "només", eufemisme del tot,
trobo la tranquil·litat, la pau.
Una sensació que em puja des de
cada ungla pintada de negre dels meus peus
fins als meus cabells recollits.
Una sensació que es ramifica
i pren possessió de totes
i cadascuna de les terminacions nervioses
i cadascun dels porus.
Observo aquest quadre al fons
amb marc de PVC blanc:
dues cadires blanques,
un llimoner ressuscitat,
una buguenvíl·lea fúcsia,
un tord posat a la barana,
afilant-se el bec groc.
Un tros de pla blau,
avions i avions, llums.
Cases, finestres tancades,
pantalles planes alienes,
parabòlica.
El cel.
I sí, això és casa meva.
I sí, no hi ha millor lloc que aquest.
Buit, silenciós.
I com tot el que perdura sempre:
sense cap propietat,
sense cap hipoteca.

Caure

Caure mig mort del que sigui:
son, cansament, menjar, alcohol, excessos, vicis varis.
Caure sense pensar en despertadors ni en res,
gaudir del fluir de paraules entre tenir els ulls oberts i tancats,
a la vora de no saps a vegades si dormir o morir una estona,
perquè dormir no està tan lluny d'estar mort una estona,
com els vampirs.
El cervell entra en baixa resolució,
s'apaguen un munt de fusibles
i en aquests estats en què hi una mínima lucidesa
abans de caure a una plàcida foscor
a vegades hi una creativitat que no es pot detenir.
Caure i en aquest evitar tancar els ulls hi ha una força irreal,
una energia que s'assembla a algun efecte de substàncies
amb alguna component al·lucinògena.
I pensar que demà no sonarà el despertador.

Transparent

I tot hauria de ser així. Transparent. Com l'aigua que s'adapta al recipient. Normalment, però, m'agrada més ser onatge Atlántic. Tot allò que resisteix onatges, marees i vendavals Atlàntics està fet d'altres materials, de materials que no s'espanten ni les fa por pràcticament res. I sí, si pogués ser un element de la natura, voldria ser l'Atlàntic. Amb el vent, amb les onades i la sorra. Amb les banderes vermelles, les ciclogènesis i els vaixells enfonsats. Amb tresors en aigües perilloses. I amb un paisatge sempre canviant.

Orillas

Una niña rubia camina por la orilla con un cubo y una pala.
Su madre va a su lado, paciente, de la mano.
A la niña no le gusta la arena seca, camina por la mojada.
Su madre le señala conchas y ella las recoge.
La niña las guarda en el cubo, mira hacia arriba y sonríe.
La madre coge a la niña en brazos para que no toque la arena.
Es hora de volver a casa.
Desde una duna una chica rubia observa el mar.
La playa está completamente vacía.
Camina hacia la orilla descalza.
Sonríe al recuerdo de su aversión infantil a la arena.
En la orilla, las olas le traen conchas y quizás, cenizas de su madre.