sábado, 24 de noviembre de 2018

Barcelona sin centro

Portal del Ángel, demonio navideño. Trailer de adviento, viernes negro. Camino por el centro de una ciudad llena de piezas con raíles que no ven los laterales de las aceras, encontrando ojos de niños asustados por el pequeño porcentaje de la magnitud de la tragedia que perciben desde su altura. Invasión que llena las huchas y disfraza los hechos de impuesta necesidad. Raíles de vía estrecha, autopistas de peaje con cruces rojas. 

Pongan por favor la capa de madrugada de día entre semana y quítenme a todos estos intrusos que comparten datos imprecisos y erróneos de un lugar que conozco. Pongan una cerca de espinos y cascos rotos de botella a la entrada de las calles paralelas que sólo pueda bordearse por un lateral oculto. Déjenme caminar en paz que, seguramente, esta tienda franquiciada y globalizada que buscan está en un sitio más cercano o en su casa o sofá a golpe de click y CVC. Observen una piedra histórica media hora y escriban un texto de dos o tres líneas de lo que les inspira sin usar ninguna aplicación. Creen. Piensen. Quédense solos. Escuchen un idioma que no es el suyo y no juzguen. 

Barcelona no tiene centro. 

viernes, 23 de noviembre de 2018

Escenario anterior

El escenario anterior tiene el telón precintado,
tiene ácaros en las pelusas doradas de las borlas
que se han materializado en entes humanoides
que no encajan en los moldes
de la tipografía de los créditos
de la ortografía de los pretéritos.
Ensayan la lectura dramatitzada en un banco,
en un camerino de maletero de moto
con una botella vacía,
con una lata callejera.

En el escenario anterior hay una plaza
y un reloj
y hace frío
y dan las dos.
Los entes humanoides podrían ser
propietarios de los nombres propios,
de los subtítulos mal sincronizados.
Podrían ser banco
y podrían ser reloj.
Madera y alcohol.

Con agua en un quemador de condicional mal conjugado,
en el guión anterior, se escribe otro escenario.

domingo, 18 de noviembre de 2018

No vull

"[...] sense demonis, ni mula guita, ni llagues estranyes"
 -"Terminal B", Enric Casasses

La suposada lògica inherent
de tot plegat:
el "on",
el "perquè",
el "amb qui",
el present condicionat,
el judici de la prioritat.

A infinits tancats per dintre,
a penya-segats amb xarxa.

miércoles, 14 de noviembre de 2018

Palangre

Mossega la pera,
mossega i espera que plori
pluja de por plena.
Omple't el pit de pols
i polsa les punxes de les portes
on penses penjar les preguntes
que no pertanyen ni pertoquen.

I pansides i putrefactes
ploraneres de panteó
porten pa de palangre
i porten pebre.
I pensen que poden
i potser pensen
i potser poden.

I per ser
i per pensar
per si mateixes,
per si de cas,
empenyeré el pany
perquè, potser,
plogui demà.

lunes, 12 de noviembre de 2018

Tierra

Volveremos a caer,
sin madurar,
del mismo árbol
a la misma hierba mojada.
Nos revolcaremos
en barros enmohecidos
y oxidados.
Y los cosecheros
que solo conozcan
las leyes escritas
dejarán que nos coman
los cuervos.
Nos pudriremos
a la intemperie
de los elementos.
Y, abandonados,
transformados en compost,
germinaremos
en decadente ansia
de poseer
y enredarse.

viernes, 19 de octubre de 2018

Puertas

La tranquilidad cotidiana de conocer
la cadencia de apertura,
la distancia exacta de separación,
la frecuencia de las señales acústicas,
la textura de los diferentes botones,
la categórica elección de la entrada:
la más cercana a la salida.

martes, 9 de octubre de 2018

Batería externa

Te levantas y te miras al espejo.
El mismo espejo que viste antes de irte a dormir.
Analizas tus facciones,
el abstracto desorden de tu pelo.
Te miras fijamente a los ojos:
estudias su color,
las pupilas,
las líneas rojas.

¿Quién eres?
El espejo no tiene batería.

Los ojos del antes y el después.

Y querría accionar el botón secreto
y superponer las miradas,
deslizarlo hasta determinados momentos y releerlos.
Muchos ya no están en el servidor.

Me miro a los ojos
con el sonido del agua,
con el ruido del vacío,
con la luz de una hora imprecisa,
con una respiración tras la puerta,
con recuerdos en el cuello y en la nuca,
con marcas en la memoria.

Miro hacia abajo y veo manos.
Tiro de archivo y veo lágrimas.

Me miro a los ojos y vuelvo a dormir.

El espejo lo pongo a cargar.

Lluny

Mirant-te suposo que hauria de ser quelcom que no sóc,
quelcom que, potser, ni tan sols tu vols;
quelcom que, si ho fos, ja no seria per tu qui sóc.
Mirant-te penso qui era quan vas triar el meu jo:
un jo llunyà, que vas canviar, que no pot tornar.

lunes, 17 de septiembre de 2018

Tot té. Té tot.

Tot buit,
tot fosc,
tota terra tremolant,
tronant,
triant una tríada de tempestes,
de tretes tergiversades
trepitjant terres trencadisses,
terròs de tabac i timbre troquelats,
trabucs trossejats,
testimonis de to de tenora.

I té el teló tancat,
i té el temps tartamudejant al tic-tac
i té aquest toc-toc a la tendra tenebra
i toca la torre tancada del tot
i tot tu -tort i tard- ets mort.

jueves, 30 de agosto de 2018

Buit. Infinit.

Al buit,
a l'infinit,
a un forat del paisatge,
a una gàbia sense barrots,
a la foscor
i l'olor de benzina,
a les dues de la matinada.
A una gàbia sense porta,
amb l'espai buit tancat per dins,
amb la llibertat sota dues voltes
i un cadenat
i una guardiola
per cada cop que n'oblides
que res ha canviat,
que tot és igual,
que tot és res només.
Tot és sense ser,
sense tu,
i sense ell.
Un ell tangible i incorpori,
translúcid i ple d'opacitats,
tacat de línies discontínues,
de cafès sols amb gel,
de cafeteres bullint
i voreres que cremen els dits.
Vapor d'aigua i gotes de pluja.
I pèls com escarpies
tallats amb dalla.
I cors i ferides obertes
omplides de salfumant i flors.
I l'ànima expandida,
maximitzada,
distesa,
donada de si.
Supurant ferro colat
de cadenes de fantasmes,
de barrots de gàbies,
de l'esquelet de la xarxa trencada
sobre on, amb força,
evites no caure.
I a la vora de l'abisme crides
amb la sang de les venes
i el record de cada mossegada.
I perds.
I guanyes.
I continues.
Al buit del paisatge,
a un forat a l'infinit.