Observar. Viajar.

Trastocar
por un tiempo acotado
el eje de la realidad.
Reconfigurar
la variable espacial.
Acumular
nuevas ventanas.
Observar,
caminar;
en polisémica libertad,
viajar.

Realitat

"By the sea" - Suede

Tinc la sensació d'una realitat esdevenint-se:
sagrada, memorable, tangible i, sobretot, real.
Una realitat només assajada a proves d'escena inacabades;
l'assaig inacabable de la prova, del potser,
de la tranquil·litat del tot irreal dels mons platònics.

Tinc la sensació que un cúmul d'esdeveniments
esdevindrà record lluminós,
que un futur no viscut serà passat valuós;
serà present intens sense camins sinuosos,
serà una realitat inequívoca,
serà al davant, al camí,
serà nou i incandescent.

Tinc la sensació de totes les peces fonent-se
en l'amalgama del proper incident desencadenant,
dels colors brillants del mai viscut,
del so que fan els llistons quan canvien de lloc
quan el més amunt sembla l'impossible absolut.

Tinc la sensació del món esdevenint-se
cançons que es puguin tocar amb les mans,
cançons de pells i paraules;
de veus encadenant els pensaments,
de matinades de llums taronges,
de l'eco del riure,
dels reflexos dels miralls,
de la vibració del so
que fa bellugar el vi a la copa
i dels ulls hipnotitzats que la miren
per tornar a les pupil·les
obliqües i obertes al més enllà.

Tinc la sensació de tastar les vivències
amb els cementiris dels fantasmes cremats i tancats;
tastar-les amb els judicis resetejats,
amb les pors a les gàbies,
amb la cristal·lina certesa que això,
com tot i com sempre,
és el moment més irrepetible mai viscut,
que això és la realitat,
que això és el que pertoca al repartiment
de l'ara, de l'abans, de l'avui.

Tinc la sensació que l’enrere es difumina
al retrovisor, a la carretera;
que tot el que va ser està endreçat,
que mai ha de tornar si no és reconvertit,
si no és reconstruint les cendres i que,
malgrat l'orfebreria,
les cendres dels "ya fue" són del tot trencadisses.

I amb aquestes trencadisses peces
que són sorra de rellotge esdevenint-se muntanya,
tinc la sensació de poder i saber
construir la realitat que serà l'ahir de l'ara,
que esdevindrà, per fi, de veritat: la realitat.

Reconstrucción

De las ruinas,
de los cadáveres de otras vidas,
de los ladrillos anónimos de lápidas
“à perpetuité” que esperan grabados,
del fondo de los pozos,
de todos los cristales rotos;
redomesticando todos los ritmos e ironías,
recondueciendo todas las carreteras plásticas.

Guardar las capas,
los capítulos,
las enciclopedias,
los retales,
las fotografías;
guardar las palabras,
la música y la poesía.

Archivar las vivencias
-nuevas y conocidas-
como referencia,
como anexo;
sin orden alfabético,
almacenarlo todo.

Reconstruir y retomar el punto anterior
con la superstición de la efemérides;
como si los péndulos y los engranajes
tuvieran esa capacidad.

Las reconstrucciones empiezan
por las piezas cotidianas,
por los armazones,
por los impulsos,
por los archivos de los principios.

Las reconstrucciones se construyen
con los restos de la destrucción,
consciente antes del derribo,
preventiva ante el desastre,
resolutiva contra la adversidad.

La reconstrucción está
en las líneas arqueológicas
e históricas de los textos,
en las notas de las partituras;
en los ojos que miran
desde un nuevo principio,
desde un nuevo solar donde,
un holograma de listones
-y expectativas fantásticas asumidas-,
levanta los márgenes y los contornos
de la nueva realidad.

Reconstruir un camino de piedras y flores,
reconstruir las flechas y las señales,
marcar los kilómetros y los hitos,
bajar la marcha en las curvas
y volver a arrancar si se cala.

Reconstruir las piezas
en una nueva versión
en constante reconstrucción
de la realidad poliédrica
de los restos,
de los finales,
de las tragedias,
de los cambios de ángulo.

Cambiar el punto de vista,
reajustar potenciómetros,
la máquina se enciende,
todo funciona,
todo es,
todo fue.

Tú y yo

Desde un cansancio superlativo,
desde las piezas que he perdido,
desde los moldes en los que he creído.
Desde un pretérito consumido
en ilusa y absurda agua de cenicero;
como si con una brizna de oxígeno
la ceniza pudiera volver a ser materia,
a ser corpórea,
a ser la aguja del compás
y clavar la mina
y dibujar la espiral
en el centro
del fondo
del todo.

Món emparellat

Entrades i butaques parelles,
habitacions dobles;
dosos per defecte.

Què passa amb l'u?
Amb la butaca buida
al fons de l'amfiteatre?
Amb l'habitació individual
a un entresòl interior?

No discrimineu l'u,
ni els imparells.
No discrimineu l'u
perquè a les cendres
i a les restes corrompudes
sota terra, maó o marbre;
l'u és l'única realitat.

Y nieta

El funeral constante de la vida, de cada segundo que pasa. 

La vida es solo presente; este segundo que se convierte en pasado. 

Este ahora, este "ya" que muere, este segundo que ya es funeral. 

La vida es hacia delante. 

Todo lo demás es silencio, 

todo lo demás es pasado.

Res

Desitjos foradats per
les feres dels fonaments
-presumptament-
lògics.

La lògica fuig.
La fera mossega.

Terratrèmol existencial de
forats fonamentals;
de caòtic i lògic desig
-suposadament-
fugit.

Ja ho sabies

Ja ho sabies i vas caure:
vas treure el sí i el no,
vas voler veure;
vas beure les paraules.

Ja ho sabies i vas voler
palpar la realitat del fons:
els materials, la pols,
l'aigua i el gel de la foscor.

Ja ho sabies i vas sobresuturar
totes les cicatrius desfilades
amb fil de fibra de vidre
i anestèsia d'ortiga.

Ja ho sabies i vas oferir la pausa
a la terra, al maó i al marbre
per sentir la frontissa obrint-se,
pel foc de cendres ignífugues.

Sailing shores

"Raking through your memories"

("This is the sea", The Waterboys)

The river rumbled to the Sea
to draw the first layer,
to fiercely start anew.
All that remains,
all that stays:
tiny particles of water
at the shore they sail.

Idees

A l'esperar penso i premso les idees;
les amuntego totes molt juntes,
com als transports en hora punta,
i, quan sonen les campanes,
miro les fletxes vermelles
per saber per on han de sortir.
Les escales mecàniques
normalment només pugen:
pujant vigiles no trepitjar,
baixant vigiles no caure.

Les idees volen pensar-se i gaudir-se,
reiterar-se en bucles fantàstics lluminosos,
iterar-se sobre els angles de les projeccions
que desitgen tornar-hi records:
lúcids, vívids, corporis, tangibles, revivibles,
somniables sense ombres ni foscors.

Les idees edifiquen l'esquelet i les escales
per on pujar al punt més alt
amb vistes panoràmiques
i un salt d'aigua inassumible.

Les idees volen tota la realitat de rere els miralls,
capgirar-la amb la nitidesa dels ulls.
Les idees volen mossegar-te el coll fort,
posar-hi aigua als endolls.

I vull voler pensar
per donar-les l'entitat que mereixen
i que no m'ataquin per l'esquena,
ni em llencin a les vies.

Idees equilibristes que volen i omplen
i toquen teixits imaginaris,
enquistades a les creences alienes
que profanen la subjectiva individualitat i bellesa
amb espases d'inexistent universalitat i objectivitat;
amb termes tan llunyans,
tan poc apropiats,
tan fora del pensar-les i premsar-les
a la línia de la xarxa metropolitana de sang
que estimula el meu cervell
amb aquesta voraç intensitat
i que em sacseja i sedueix
a cada onada de paraules,
a cada espurneig verd,
a cada combinació amb el blau.

Idees que surten de les meves mans
cap a la pell,
cap a la calor i claror alienes,
cap a l'anhel de les freqüències a la palma de la mà,
cap als túnels subtilment tancats
amb tants i tants pensaments i idees a dins.

Les idees intenses, indòmites,
impossibles, inqüestionables
imploren i imposen la part que és seva,
la part sincera d'estimar i desitjar,
ni que sigui,
només,
una idea.