sábado, 20 de julio de 2019

Tarta

Ven y haz una tarta conmigo: Relameremos todos los recipientes y cantidades sobrantes, probaremos masas crudas pre-bizcocho desbordante con la misma sensación de ilegalidad que tiene la tos después de una cucharada furtiva de ColaCao. Miraremos el número exacto de la báscula y cada sacudida del colador que tamiza la harina. Conocerás todo el caos ordenado de la tarta impoluta que observarán las velas. Verás como la harina crea interferencias en la huella dactilar que desbloquea el móvil para leer el siguiente paso. Probarás las migas del bizcocho y lo tocaras caliente. Lucharás contra las hormigas que acechan. 

Haz una tarta conmigo y verás la tarta por dentro: serás cada gramo de harina tamizado, cada reacción química de la levadura y, en una de esas burbujas que quedan en la masa, serás arqueólogo de la repostería, tocarás la cascada de chocolate cuando se filtre por la rendija de tu campamento base, y allí, esperarás el corte imperfecto. 

Haz una tarta conmigo y sabrás que estás en cada partícula de todos los cortes.

jueves, 18 de julio de 2019

Vaho

En el olor de baño recién duchado, un dedo índice, dibuja una letra de vaho; una cuerda senosoidal que recorre las tres dimensiones de los espejos poliédricos. En el oasis no empañado está la imagen invertida del presente; en el fondo, donde los ojos puede palpar las pupilas de otras vidas, están amontonadas las marcas de todos los pasados. En el tacto de la huella dactilar y el vidrio se dibuja una línea imperfecta e incompleta, limitada por las fronteras del espejo visible y de cada uno de los trazos; en esos contornos de ínfimo relieve de partículas acuáticas descienden pequeñas gotas, pequeñas líneas paralelas que pintan unos barrotes de vaho en un mar de reflejos poliédricos. Huele a oxígeno jabonoso escapando por las ventanas, a silencio, a la observación consciente del vaho propio. El vaho se desintegra y las líneas de la condensación pintan la puerta y la llave al otro lado del espejo. 

jueves, 20 de junio de 2019

L'Horiginal

Veus i freqüències enganxades
a les estelles del banc de fusta,
a les arestes del peix volador
a la mitja cadira equilibrista,
al vellut de la cortina
al vermell ull de la H,
a la columna omnipresent.
Pensa, recorda, sent:
dimecres i paraules
trobades i retrobades,
nits èpiques.
La poesia és,
horiginalment,
només,
el principi.

martes, 11 de junio de 2019

Sal blau marí

Ets tu qui té el to i el tacte;
tot, tan carismàticament teu,
com meva és l'etèria projecció
on el to de la teva veu,
sota botons de blau marí,
té el tacte de la sal
brillant, vibrant,
i relliscant a les meves mans.

lunes, 3 de junio de 2019

Suede

Pulsating hypnotic frequencies,
echoing erotic movements,
addicting electric shivers.
Soaks my neurons gently,
fuels my blood fiercely,
drugs my senses deeply.
As the neurotransmitters
collapse every sensorial road,
in a bonfire ritual,
in a piercing desire,
every cell commands:
may all romances be Suede.

viernes, 31 de mayo de 2019

Meva

"Like a hairline crack in the radiator leaking life"
("It starts and ends with you" - Suede)

[Traducción al castellano al final]

Les mares mai moren; la mort es mesura diferent a les mares. La mort de les mares es mesura amb un fil cotonós, sedós, molt delicat, trenat des de l'origen, des del melic fins al dia que ningú pugui mai més parlar d'elles amb la propietat d’un adjectiu possessiu. Quan tu no hi siguis, cap "ma mare" serà la teva, no hi haurà cap "meva" que sigui "teva". El fil que mesura la mort d’una mare passa per totes les estances dels racons de la memòria compartida, pels segons on, sense poder contrastar-ho, has trobat, en els teus propis ulls, el teu record dels seus des de la teva mirada de nen. Veure a la teva mare -burocràticament morta- als teus propis ulls fa, inevitablement, creure en totes les resurreccions i mons paral·lels possibles.

Mai moren les mares, malgrat la fredor i blancor nítides de l'últim segon; malgrat el so del ciment i els vermells maons apilats després de relliscar pedra i fusta, l'olor de terra i flors o les portes de flames rere vidres asèptics; malgrat l’urna encara calenta als teus braços; abraçant allò que és teu en, potser, l'únic context adient a la vida per aquest possessiu.

Amb aquesta mare mai morta miro el meu reflex i la trobo mirant-me amb els ulls de quan la vaig conèixer. Em mira forta, valenta; em mira orgullosa. I en aquest reflex, en aquesta jo que va néixer quan ella va morir, en aquest camí reprès en un figurat intercanvi de cossos, ma mare, mentre jo visqui, mai serà morta.

 * * * * * * * *

[Las madres nunca mueren; la muerte se mide diferente en las madres. La muerte de las madres se mide con un hilo algodonoso, sedoso, muy delicado, trenzado desde el orígen, desde el ombligo hasta el día que nadie pueda nunca más hablar de ellas con la propiedad de un adjetivo posesivo. Cuando tú no estés, ningún “mi madre” será la tuya, no habrá ningún “mi” que sea “tuya”. El hilo que mide la muerte de una madre pasa por todas las estancias de los rincones de la memoria compartida, por los segundos donde, sin poder contrastarlo, has encontrado en tus propios ojos tu recuerdo de los suyos desde tu mirada de niño. Ver a tu madre -burocráticamente muerta- en tus propios ojos hace, inevitablemente, creer en todas las resurrecciones y mundos paralelos posibles.

Nunca mueren las madres, a pesar del frío y palidez nítidas del último segundo; a pesar del sonido del cemento y los rojos ladrillos apilados después de que resbalen piedra y madera, el olor de tierra y flores o las puertas de fuego tras cristales asépticos; a pesar de la urna aún caliente en tus brazos; abrazando algo que es tuyo en, quizás, el único contexto adecuado en la vida para este posesivo. 

Con esta madre nunca muerta miro mi reflejo y la encuentro mirándome con los ojos de cuando la conocí. Me mira fuerte, valiente; me mira orgullosa. Y en este reflejo, en esta yo que nació cuando ella murió, en este camino retomado en un figurado intercambio de cuerpos, mi madre, mientras yo viva, nunca estará muerta.]

jueves, 30 de mayo de 2019

Inquisició

Al foc de la inquisició
he buscat la teva pell socarrada;
l'he trobada respirant cendra i fum,
amb els pulmons plens de núvols,
ofegant els camins i anhels
que ja no porten enlloc.

domingo, 19 de mayo de 2019

Tinta épica

Con la desbordante e impetuosa determinación de desconectar los hilos de la realidad y la inercia previsible, firmo el tratado unilateralmente pensando en los fortuitos entramados de la perpendicularidad y la oblicuidad. Itero tridimensionalmente en el giro argumental palpable y helicoidal, en las frecuencias de resonancia. Pienso en ser tinta sobre texturas de gramajes maleables, sinuosos y pilosos; lienzo, trementina y grapa; bastidor y caballete; kilómetros de tinta de estímulos en todos los receptores sensoriales. 

sábado, 11 de mayo de 2019

Helicoïdal

La imaginació circula helicoïdalment
per passadissos de fum de tabac negre,
de pèls de gats,
de fumet de peix.
Hi ha formigues per terra,
formiguejant les seves fonts de glúcids
als indrets més insospitats.
I sospeso el dubte, el subterfugi;
trobo forats d'agulla
per on teixir teranyina
que faci la volta al món
en un bolígraf quilomètric.
Sóc tots els quilòmetres
fins a l'última gota de tinta
a dues passes d'un precipici;
a un desert de bolígrafs
amb traços trencats,
amb tintes ben plenes,
mudes i transparents.
A l'abric d'una coral
de clic-clics, d'ons i offs,
de sortidors de tinta sincopats,
un joc de mans i dits enveja
els cavallets hipnòtics
del bolígraf helicoidal.
El bolígraf cau.
Fin del recorrido.

domingo, 5 de mayo de 2019

i/o

Què absurd esdevé parlar del temps
quan ens hem despullat
les paraules i/o els cossos;
quan, amb cruel nuesa, ens hem confessat
en turbulències kamikazes 
de sinceritat i/o animalitat;
quan hem fet fang salat amb les cendres
de les restes d'orgasmes
intel·lectuals i/o físics;
quan a les ressaques de les guillotines
ens hem acaronat, 
figurada i/o literalment,
les mossegades afilades 
dels finals estrepitosos.
Per què esquivem allò tan important
envers obvietats?
Per què ens mirem, des de zulos triats,
com si no ens coneguéssim?