Sand and iron

Let the light shine,
let the voice be the light,
let the sound be the guide
of the frequencies that burn,
of every condensed belief
of the echoes that pierce
all the time tenses,
all the lived experiences,
all the shiny memories.

Main leaves

"Would you risk your existence 
for the uncertain grounds of possibility?"

Autumn leaves again,
falling slowly,
to the sound of water
into green tapestries,
to the echo of words
into treasured memories;
on a different life,
on another path.

Layers of existence
watch the Main:
particles of water that leave,
leaves that fall,
fall that outbreaks
speaking in windy words
and wings of shiny black crows;
the everchanging
eternal second that ticks,
the places and things
you observe and leave.

Taking off and landing thoughts
from a bench that talks like London
with the music of German accent,
with the frequency of turning points.

A yellow, brown and green horizon
observes the water as it leaves,
as from another present it stays:
the water flows and soaks
a scary and rare feeling
of belonging,
of staying,
of feeling fiercely willing
to turn the foundations
of every belief upside down
and start a selfish revolution
as the leaves that fall,
as the fall that stays.

Aliena, demà

Avui he trobat la ciutat on visc aliena,
avui he trobat la poesia hostil.
Avui he vist tot el món que conec en lloguer
amb cartells enormes i telèfons brillants
amb publicitats capitalistes.
He vist franquícies recollint
els tovallons de bars de pinxos,
he vist una ambulància decapitant
els meus versos no normatius
i ofegant la meva veu desconeguda
al mig de la pretensiositat sectària
rere mirades inquisitives
que no vol trobar-se.
Avui he recordat tots els motlles on no encaixo,
l'interès -potser genuí- que arriba massa tard;
el que he estimat,
el que he perdut,
el que pot desaparèixer.
Avui he recordat que un dia em vaig dir Aliena,
que vaig témer un William Hamleigh,
que vaig imaginar un Jack Builder.
Avui he vist l'enfosquit i esborronat
consumir preferentment de la realitat
tal com la conec
i, un cop més, m'he acomiadat;
i un cop més demà serà,
un altre cop:
demà.

Ombra

Avui dinaré amb la teva ombra:
posaré els coberts molt endreçats
un al costat de l'altre,
el tovalló a dins la copa de l'aigua,
que també serà la del vi,
perquè de diferents no en tinc.

Entenc que no entenguis
que farà la teva ombra
sense plats ni coberts a taula
però jo sentiré les paraules,
entraré al paisatge 

blau bucòlic del plat,

em veuré als miralls
de forquilla per cap tall,
ganivet per cap carn,
cullera per cap sopa.

Avui dinaré amb la teva ombra
i la miraré als ulls de totes les foscors,

hi haurà una planxa calenta al mig dels dos
on les posaré molt endreçades
una darrere l'altre
i veuré com es cremen,
com esclaten les cendres.

Avui dinaré amb la teva ombra
i, després de les postres,
sense plats ni coberts,
només hi seré jo
amb la meva ombra.

Capas (II)

¿Qué tenéis bajo los pies?
¿Qué habéis encontrado viniendo hacia aquí?
¿Qué hay en los caminos de ida o vuelta
a cualquier lugar que llaméis casa?
En todas partes hay capas:
Capas de existencia, capas de vida.
Como esas pinturas ocultas
que los rayos X revelan en algunos lienzos,
la realidad está llena de capas.
En todas las acepciones de la palabra lugar
-espacios físicos, espacios geográficos, personas-
siempre hay una primera visita,
una primera capa.
En ese recuerdo cuando vuelves
a un lugar donde colocaste una capa anterior,
hay un tú de otra vida,
hay un tú del presente
colocando la siguiente.
Los recuerdos son capas superpuestas;
capas propias, o capas ajenas desconocidas:
cuántas capas habrá en estas paredes,
en este atril, en este micrófono,
en las teclas del piano;
en cada una de esas sillas,
en las escaleras que suben hasta aquí,
en los andenes del metro,
en las paradas del autobús;
en ese lugar al que siempre vuelves,
tan tuyo, tan sagrado, tan personal;
lugar que quizás no es sólo tuyo;
está el tú de la primera capa
el tú de todas las que siguieron;
están tantas versiones de ti
como veces hayas vuelto;
el eco de tus pensamientos,
la mirada y el momento.

Sister

Vas aparèixer un matí gris crec i, senzillament, havies de ser tu.

Un casco que es quedava sol, les cadires amb impossibles maneres de seure, la veu inconfusible des de les antípodes de qualsevol lloc, un passadís de carnestoltes matemàtic amb macarrons en caixes gegants, Panero i Casasses, una cadira al Born, paraules, cerveses, teatre i l'exorcisme d'una casa sencera!

I una nit de juliol.

Una nit de juliol va sonar música de processió a un racó de La Sagrera, música de la processió del Exorcismo de la Noche de la Silla. Vam pintar una estrella de cinc puntes invertida. Vam invocar a les forces de totes les capes i les vam cremar. Vam encendre espelmes que encara viuen, espelmes que tenen els racons d'aquella nit: de la cerimònia, del regal, de la sorpresa, de l'exorcisme constant del viscut i passat a les capes que trepitgem. Espelmes, que tot i que un dia s'acabin, seran a les pampallugues dels fanals dels moments que han il·luminat, del moment quan, encara noves, es van encendre per primer cop i també de qui les va encendre.

Hi ha camins cap a Londres plens d'espelmes de colors il·luminant noves capes d'existència. Barcelona, Londres, qualsevol ciutat pot estar a qualsevol lloc; i a l'autostop inesgotable dels moments, sempre, ens tornarem a trobar.

Digressió

"Tinc ganes de creure en conspiracions implausibles"

(Els limits del Quim Porta, Josep Pedrals)

Sóc un compendi de digressions que,
de sobte, et troben a totes les cantonades,
et pregunten com és la teva vida;
si encara és vida,
si encara és teva.
Una constel·lació de digressions
on tot d'estels esdevenen punts
per on traçar la existència,
per on esquivar les foscors.
L'operació retorn de totes aquestes digressions
col·lapsa les circumval·lacions del meu raonament,
crema els peatges
i aixeca barricades de cautxú i benzina
a l'entrada dels nuclis urbans del seny.

M'estimo més la digressió de carretera comarcal,
sense fanals,
sense benzineres,
sense àrees de servei;
la digressió de les cinc de la matinada
quan el despertador sonarà a les vuit.

----

Soy un compendio de digresiones.
Digresiones que, de repente,
te encuentran por todas las esquinas;
te preguntan cómo es tu vida,
si aún es vida,
si aún es tuya.

Una constelación de digresiones
donde las estrellas son puntos
por dónde trazar la existencia,
por donde esquivar la oscuridad.

La operación retorno de todas estas digresiones
colapsa las circunvalaciones de mi razonamiento,
quema los peajes
y levanta barricadas enormes de caucho y gasolina
a la entrada de los núcleos urbanos de la cordura.

Quizás prefiera la digresión de carretera comarcal,
sin farolas,
sin gasolineras,
sin áreas de servicio;
esa digresión de las cinco de la mañana,
cuando sabes que el despertador sonará a las ocho.

Paridòlia

Observo sota el cel de finals d'agost, 

amb fons de banderes descolorides; 

el sol transita els seus trenta graus de llibertat, 

les cordes de les banderes belluguen.

Abans de la pluja

he vist l'univers traçar-se desdibuixat,

amb tots els contorns i vores

dubtosament perfilades.

He vist els núvols desfent-se

tot just començaven a prendre formes

que encaixaven amb algun motlle intern.

He vist el viatge i la desfilada

cap a la direcció del vent,

cap a l'estació de la possible pluja.

He vist núvols blancs i el cel blau

pels forats de la grisor;

la bidimensionalitat dels edificis
-antenes i xemeneies-

al contrallum del capvespre.

Davant les immensitats dels elements,

sovint, hi ha pensaments que es pengen

dels cumulonimbulístics penjadors viatgers,

oscil·len amb ritme de llençols en una corda,

la trepitgen amb peus de segon pla sense xarxa

i volen.

Al cel abans de la pluja

hi ha tot el que desapareixerà.

Xerren els ocells a la barana

i encara no és de nit.

"Potser no plou"

"No, potser avui no, potser aquí no"

Maquineta

"[...] la lletra de la mare, avui, és la mare mateixa"

(Beneïda sigui la serp: La teva lletra sense tu, Sònia Moll)

A ma mare li agradava molt treure punta als llapis, a mi gens. Feia molt de temps que no treia punta a un llapis. A ma mare li agradava molt escriure a llapis, a mi gens. El llapis es pot esborrar. Només marco llibres amb llapis i ho faig de tal manera que es tregui punta en pintar. De cantó. Li trec punta als llapis subratllant llibres, marcant tímidament els paràgrafs als marges amb angles rectes, posant petites marques als títols dels capítols que subratllaria sencers. Es pot esborrar però no ho faig. Ma mare treia punta i escrivia i tampoc esborrava mai; perquè esborrar molt o poc sempre deixa molts restes que després s'han de netejar. Esborrar, a vegades, deixa marques -i restes- que no es poden netejar.

No hi ha

Qui és aquesta noia que somia,
que m'observa des d'una casa on viu
sola amb les capes de tantes vides.
Qui és aquesta noia que busca temps
sota l'aigua, sota l'onada que no torna,
sobretot i tot sobra quan tot és.
Qui és aquesta noia que besa
el terra abans de caminar, que mossega
l'aire i el llepa amb les paraules.
Qui és la noia que s'amaga
sota o rere teu quan t'imagines
la realitat buida penjada d'un arbre;
quan tot fil que t'enganxa a terra és
un llibre, la tarda, una cadira blanca
i la teva veu fent eco al silenci
que comença a cridar fort.