Puertas

La tranquilidad cotidiana de conocer
la cadencia de apertura,
la distancia exacta de separación,
la frecuencia de las señales acústicas,
la textura de los diferentes botones,
la categórica elección de la entrada:
la más cercana a la salida.

Batería externa

Te levantas y te miras al espejo.
El mismo espejo que viste antes de irte a dormir.
Analizas tus facciones,
el abstracto desorden de tu pelo.
Te miras fijamente a los ojos:
estudias su color,
las pupilas,
las líneas rojas.

¿Quién eres?
El espejo no tiene batería.

Los ojos del antes y el después.

Y querría accionar el botón secreto
y superponer las miradas,
deslizarlo hasta determinados momentos y releerlos.
Muchos ya no están en el servidor.

Me miro a los ojos
con el sonido del agua,
con el ruido del vacío,
con la luz de una hora imprecisa,
con una respiración tras la puerta,
con recuerdos en el cuello y en la nuca,
con marcas en la memoria.

Miro hacia abajo y veo manos.
Tiro de archivo y veo lágrimas.

Me miro a los ojos y vuelvo a dormir.

El espejo lo pongo a cargar.

Lluny

Mirant-te suposo que hauria de ser quelcom que no sóc,
quelcom que, potser, ni tan sols tu vols;
quelcom que, si ho fos, ja no seria per tu qui sóc.
Mirant-te penso qui era quan vas triar el meu jo:
un jo llunyà, que vas canviar, que no pot tornar.

Tot té. Té tot.

Tot buit,
tot fosc,
tota terra tremolant,
tronant,
triant una tríada de tempestes,
de tretes tergiversades
trepitjant terres trencadisses,
terròs de tabac i timbre troquelats,
trabucs trossejats,
testimonis de to de tenora.

I té el teló tancat,
i té el temps tartamudejant al tic-tac
i té aquest toc-toc a la tendra tenebra
i toca la torre tancada del tot
i tot tu -tort i tard- ets mort.

Buit. Infinit.

Al buit,
a l'infinit,
a un forat del paisatge,
a una gàbia sense barrots,
a la foscor
i l'olor de benzina,
a les dues de la matinada.
A una gàbia sense porta,
amb l'espai buit tancat per dins,
amb la llibertat sota dues voltes
i un cadenat
i una guardiola
per cada cop que n'oblides
que res ha canviat,
que tot és igual,
que tot és res només.
Tot és sense ser,
sense tu,
i sense ell.
Un ell tangible i incorpori,
translúcid i ple d'opacitats,
tacat de línies discontínues,
de cafès sols amb gel,
de cafeteres bullint
i voreres que cremen els dits.
Vapor d'aigua i gotes de pluja.
I pèls com escarpies
tallats amb dalla.
I cors i ferides obertes
omplides de salfumant i flors.
I l'ànima expandida,
maximitzada,
distesa,
donada de si.
Supurant ferro colat
de cadenes de fantasmes,
de barrots de gàbies,
de l'esquelet de la xarxa trencada
sobre on, amb força,
evites no caure.
I a la vora de l'abisme crides
amb la sang de les venes
i el record de cada mossegada.
I perds.
I guanyes.
I continues.
Al buit del paisatge,
a un forat a l'infinit.

Soledad

"[...] el amor que consiste en que dos soledades mutuamente se protejan, se limiten y se reverencien" ("Cartas a un joven poeta", Rainer Maria Rilke)

La soledad es el germen de todo. El origen. El reencuentro. La resurrección. El sonido de los pasos de las hojas por la acera. Los aviones que aterrizan y los que despegan. El camino que hace la luna. La pausa y la cadencia del silencio guiando las palabras y las emociones. Una querencia inevitable por el espacio elegido, por la ausencia de interferencias. Ausencia de miedo y de necesidad. Ligereza. Una fuerte adicción al silencio, a escuchar el pensamiento, a seguirlo por recovecos y espirales laberínticas, a deshilarlo y encontrar belleza en cada hebra. Respirar con más oxígeno. Equilibrio de ser y de estar. Necesitarla con vehemencia, con impetuosidad, con deseo. La sensación tranquila y acogedora de encontrar una rendija por la que compartirla. Compartirla sin invasiones ni dependencias. Sin preguntar. Sin esperar. Compartir la soledad y no alterar ningún estado. Seguir tranquilo. Seguir solo.

Carrers buits i flors

Quatre de la matinada.
Balmes buit.
Ha plogut.
Taula de billar.
Llises i ratllades.
Desconeguts.
Nit busos.
Més carrers.
Silenci.
Alcohol.
Un vestit de flors.
Flors.
Cotxes mal aparcats.
Llums.
Restes de naufragis.
Pensaments.
Vies ciclables.
Clic clac de passos de sandàlies.
Un taxi lliure.
Fulles de tardor a l'estiu.
Verds i vermells.
Silenci.
Jo.
Només.
Res.
Tot.

El cervell no descansa

A vegades el cos no vol fer res. Només dormir. Només descansar. Tancar els ulls. I al cervell li costa molt acceptar-ho. Intenta trobar raons, culpes, explicacions. I potser no existeixen. I té la sensació que ha perdut el temps. El temps, quina cosa. I no li deixa tranquil el pes de les coses que volia llegir, les que volia escriure, les que volia fer, les que volia pensar, el pes de tot allò que la son i el cansament han eclipsat. El cervell intenta posar-hi lògica i origen al cansament, a aquesta renúncia a fer quelcom en favor de dormir i no pot, i no ho entén. Li costa gaudir-ho i no deixa al cos totalment tranquil ni descansat. Potser el cervell s'emprenya quan passa moltes hores apagat. Potser es preocupa per la salut del cos i de la ment. Potser t'alerta per comprovar que encara siguis viu. Potser sap que la línia entre la desconnexió i la foscor és massa estreta i perillosa. Potser.

Desfer en "te" i en "me"

I vull dir-te i desfer-ho tot.
Vull desfer-me i desfer-te i que em desfacis.
I desfer-me a sobre i a sota teu.
I que, amb tots els sentits i angles,
siguis tu qui em desfà mentre jo et desfaig a tu.
I que totes les terminacions nervioses
dels teus cincs sentits
sàpiguen que m'estic desfent
i ho emfatitzin
i ho gaudeixin
i treguin l'animalitat i l'equilibri de desfer-me i desfer-te.
Desfent-nos per osmosis i per porositat.
Per freqüències d'exhalacions i inhalacions.
Per pupil·les obertes a foscors mig il·luminades.
Per lliscar en superfícies relliscoses.
Per dibuixar angles de tots els graus
i traçar arcs entre iris brillants i eclipsats.
Vull ser l'espai entre tu i qualsevol verticalitat,
qualsevol horitzontalitat,
enlloc i en tot arreu.
Vull trobar els teus ulls al meu mirall.
Vull trencar-ho tot i apropar-te i dir-t'ho tot
i demanar desfer-te sense dir-te que em desfacis
però anant,
a poc a poc,
desfent-te i desfent-me
mentre tu,
sense adonar-te,
em fas totalment desfer.

Calitja vermella

Aiguamolls de tempesta
sota les pampallugues d'un llamp,
sota l'ombra dels cumulonimbus
soterrats a la vora l'estany.

I vols que plogui,
i vols que caigui l'aigua,
i vols que la pluja plori,
i plou i no veig que plores.

Amb l'enfosquida lluna vermella,
amb el gel condensat desfent-se de l'aire condicionat,
amb els mosquits lluitant per la meva sang,
amb l'eco dels teus pensaments al cap,
encara dubto.

Raonablement dubto.

De puntetes, sense respirar,
sense fer massa soroll per no despertar,
bellugo la balança entre el sí i el no,
la trenco perdent el compte dels segons
entre l'efervescència del llampec
i el tret del tro.

Ets massa lluny per trobar-te,
massa a prop per acomiadar-te.

Ets massa sí per dir que no.