Oda a la A-8

Publicado en El Diario Montañés el 5 de enero de 2020

Homenaje a una de las carreteras
por las que más he viajado:
la A-8 entre Laredo y Bilbao.

Obra de ingeniería mayúscula
se yergue con curvas y viaductos
entre paisajes atlánticos:
valles, montañas, oleajes,
vientos ciclogenésicos
y lluvias torrenciales.

Ardua era la empresa de viajar
entre Cantabria y Vizcaya
cuando en vez de asfalto todo era montaña;
huían en caravanas los domingueros
con tres o cuatro cassettes de trecho;
viviente y dichoso monumento al atasco
son los paralelos restos de la N-634.

Finales de los ochenta:
voladuras apocalípticas
detonan en la ría del Agüera;
desde Oriñón abuelo y nieta
escuchan dinamita en Cerredo
y no ven Coyote ni Correcaminos,
solo piedras, camiones y ruido.
Quién iba a decir que pirotecnia y chispas
convertiría un monte en túnel y autopista;
o bloques, grúas y cemento en viaducto,
estorbo de la vista, perenne e intruso

Verde y azul,
ALSAs del Cantábrico,
el flúor de Ontón,
la frontera de El Haya
y un puente que calatravea:
a un lado Petronor
-fuego, luces, chimeneas-
al otro la playa de La Arena.

Estoica testigo de tres décadas;
Castro: de un monte y vacas
a un supermercado y ladera recalificada;
Saltacaballo (en singular, sin s ni nada):
radares, carriles, accidentes
y las rayas, si llueve, despintadas;
Ugaldebieta (por fin, un área!):
más radares, más carriles y desvío de peaje;
más allá del Max Center y su pirámide:
ventanas azules en viviendas poligonales,
el BEC y una plaga de centros comerciales

Diecinueve años en Laredo,
dieciséis en Barcelona
pertenecer, debe ser,
volver y ver el cartel
A-8 Bilbao-Santander.

Light

In a two-dimensional land
the blue hour shines
over darkened sand,
over flattened paths;
ahead shall only be light.

Cadires

Tres cadires xerren,
sense claus,
de ratlles i trastos,
de portes i fusta,
de menjadors;
de l'estigma precís
que desvirtua la tria.

Harmònic fotosintètic

"Pseudo-árboles: árboles que viven en la ciudad"

(Opmeit, Ramon Bartrina Ibañez) 

A un món desert
respira només un contenidor verd,
un antic iglú sagrat de vidre fumat,
on se sent, periòdicament,
el so trencadís de fi d'univers.

txas, txas, txas

Al voltant,
dunes sense fonaments,
sense cap arrel trepadora,
plenes de plomes invasores;
contenidors grocs com vaixells,
transoceànics de plàstics
malament classificats,
terriblement anti-reciclats.
Al costat, l'esclat constant:
vidres, cristalls.

txas, txas

Aquesta freqüència ressona
a un reducte de terra
amb l'harmònic fotosintètic
del cicle vital exacte
d'una planta de plàstic real
amb pètals ben vius
amb fulles i flors
de colors cristal·litzats.

txas

[*] txas  = so de vidres trencant-se al reciclatge

Senzill | Sencer | Sincer

Posant distància a un igual que se suposa diferent per qualsevol talent o tret -inherent, bo o dolent- és com, en última instància, s'aconsegueix que certa gent -sols, per sobre de tots els universos i cels- tinguin un poder que destrueix. Si el poder dictador i destructor existeix és, segurament, perquè algú en algun moment al seu veí el va començar a tractar diferent quan un dia va dir paraules a un escenari, púlpit o pedestal; va exposar un quadre, va presentar un llibre, va fer una acrobàcia, va pujar una escala figurada o literal. Encara hi ha esclaus i senyors feudals amagats als nostres veïnats sota convencions socials; rere les fronteres, frontisses i murs trencadissos que aixequen entre vincles que podrien esdevenir lluminosos. La fama, mite o divinitat -o els conceptes coneguts com fama, mite o divinitat- tenen el poder i la xacra de la distància: si un igual fa o té quelcom que tu no i això l'allunya o t'allunya a tu, és allà, en aquesta distància entre el que és nanomètric i el que és infinit, on esdevenen o bé cases o bé ponts trencats sobre penya-segats. Totes les històries comencen pel principi; les distàncies físiques o metafòriques no existeixen si hi ha paraules per parlar. I si n'hi ha, i s'entenen, tot element, i tot plegat, és igual.

Sol d'hivern

La gent va al cine i s'hi passeja, 

a la nit potser plou, al Montseny neva;

encara existeix el setanta.

Buscant el sol d'hivern
a angles blaus-verdosos d'extraradi,
a la zona u de la paradoxa
de dissabte d'hora,
de rodalies en hora.

Sol d'hivern a un banc de pedra,
sota l'abric que torna de la perxa,
de l’estiueig interminable;
a un mirall de vidre,
a xemeneies apagades,
a l'olor de gespa i castanyes.

El sol d’hivern té un somriure clar, blau i verd
de fulles d'arbres perennes,
de faristols i pedres;
de veus que es llegueixen.

Sol d'hivern a un jardí londinenc,
a l'horitzó de fred borrós i lluminós;
a l'epicentre de la tardor.

Sand and iron

Let the light shine,
let the voice be the light,
let the sound be the guide
of the frequencies that burn,
of every condensed belief
of the echoes that pierce
all the time tenses,
all the lived experiences,
all the shiny memories.

Main leaves

"Would you risk your existence 
for the uncertain grounds of possibility?"

Autumn leaves again,
falling slowly,
to the sound of water
into green tapestries,
to the echo of words
into treasured memories;
on a different life,
on another path.

Layers of existence
watch the Main:
particles of water that leave,
leaves that fall,
fall that outbreaks
speaking in windy words
and wings of shiny black crows;
the everchanging
eternal second that ticks,
the places and things
you observe and leave.

Taking off and landing thoughts
from a bench that talks like London
with the music of German accent,
with the frequency of turning points.

A yellow, brown and green horizon
observes the water as it leaves,
as from another present it stays:
the water flows and soaks
a scary and rare feeling
of belonging,
of staying,
of feeling fiercely willing
to turn the foundations
of every belief upside down
and start a selfish revolution
as the leaves that fall,
as the fall that stays.

Aliena, demà

Avui he trobat la ciutat on visc aliena,
avui he trobat la poesia hostil.
Avui he vist tot el món que conec en lloguer
amb cartells enormes i telèfons brillants
amb publicitats capitalistes.
He vist franquícies recollint
els tovallons de bars de pinxos,
he vist una ambulància decapitant
els meus versos no normatius
i ofegant la meva veu desconeguda
al mig de la pretensiositat sectària
rere mirades inquisitives
que no vol trobar-se.
Avui he recordat tots els motlles on no encaixo,
l'interès -potser genuí- que arriba massa tard;
el que he estimat,
el que he perdut,
el que pot desaparèixer.
Avui he recordat que un dia em vaig dir Aliena,
que vaig témer un William Hamleigh,
que vaig imaginar un Jack Builder.
Avui he vist l'enfosquit i esborronat
consumir preferentment de la realitat
tal com la conec
i, un cop més, m'he acomiadat;
i un cop més demà serà,
un altre cop:
demà.

Ombra

Avui dinaré amb la teva ombra:
posaré els coberts molt endreçats
un al costat de l'altre,
el tovalló a dins la copa de l'aigua,
que també serà la del vi,
perquè de diferents no en tinc.

Entenc que no entenguis
que farà la teva ombra
sense plats ni coberts a taula
però jo sentiré les paraules,
entraré al paisatge 

blau bucòlic del plat,

em veuré als miralls
de forquilla per cap tall,
ganivet per cap carn,
cullera per cap sopa.

Avui dinaré amb la teva ombra
i la miraré als ulls de totes les foscors,

hi haurà una planxa calenta al mig dels dos
on les posaré molt endreçades
una darrere l'altre
i veuré com es cremen,
com esclaten les cendres.

Avui dinaré amb la teva ombra
i, després de les postres,
sense plats ni coberts,
només hi seré jo
amb la meva ombra.