Capas (II)

¿Qué tenéis bajo los pies?
¿Qué habéis encontrado viniendo hacia aquí?
¿Qué hay en los caminos de ida o vuelta
a cualquier lugar que llaméis casa?
En todas partes hay capas:
Capas de existencia, capas de vida.
Como esas pinturas ocultas
que los rayos X revelan en algunos lienzos,
la realidad está llena de capas.
En todas las acepciones de la palabra lugar
-espacios físicos, espacios geográficos, personas-
siempre hay una primera visita,
una primera capa.
En ese recuerdo cuando vuelves
a un lugar donde colocaste una capa anterior,
hay un tú de otra vida,
hay un tú del presente
colocando la siguiente.
Los recuerdos son capas superpuestas;
capas propias, o capas ajenas desconocidas:
cuántas capas habrá en estas paredes,
en este atril, en este micrófono,
en las teclas del piano;
en cada una de esas sillas,
en las escaleras que suben hasta aquí,
en los andenes del metro,
en las paradas del autobús;
en ese lugar al que siempre vuelves,
tan tuyo, tan sagrado, tan personal;
lugar que quizás no es sólo tuyo;
está el tú de la primera capa
el tú de todas las que siguieron;
están tantas versiones de ti
como veces hayas vuelto;
el eco de tus pensamientos,
la mirada y el momento.

Sister

Vas aparèixer un matí gris crec i, senzillament, havies de ser tu.

Un casco que es quedava sol, les cadires amb impossibles maneres de seure, la veu inconfusible des de les antípodes de qualsevol lloc, un passadís de carnestoltes matemàtic amb macarrons en caixes gegants, Panero i Casasses, una cadira al Born, paraules, cerveses, teatre i l'exorcisme d'una casa sencera!

I una nit de juliol.

Una nit de juliol va sonar música de processió a un racó de La Sagrera, música de la processió del Exorcismo de la Noche de la Silla. Vam pintar una estrella de cinc puntes invertida. Vam invocar a les forces de totes les capes i les vam cremar. Vam encendre espelmes que encara viuen, espelmes que tenen els racons d'aquella nit: de la cerimònia, del regal, de la sorpresa, de l'exorcisme constant del viscut i passat a les capes que trepitgem. Espelmes, que tot i que un dia s'acabin, seran a les pampallugues dels fanals dels moments que han il·luminat, del moment quan, encara noves, es van encendre per primer cop i també de qui les va encendre.

Hi ha camins cap a Londres plens d'espelmes de colors il·luminant noves capes d'existència. Barcelona, Londres, qualsevol ciutat pot estar a qualsevol lloc; i a l'autostop inesgotable dels moments, sempre, ens tornarem a trobar.

Digressió

"Tinc ganes de creure en conspiracions implausibles"

(Els limits del Quim Porta, Josep Pedrals)

Sóc un compendi de digressions que,
de sobte, et troben a totes les cantonades,
et pregunten com és la teva vida;
si encara és vida,
si encara és teva.
Una constel·lació de digressions
on tot d'estels esdevenen punts
per on traçar la existència,
per on esquivar les foscors.
L'operació retorn de totes aquestes digressions
col·lapsa les circumval·lacions del meu raonament,
crema els peatges
i aixeca barricades de cautxú i benzina
a l'entrada dels nuclis urbans del seny.

M'estimo més la digressió de carretera comarcal,
sense fanals,
sense benzineres,
sense àrees de servei;
la digressió de les cinc de la matinada
quan el despertador sonarà a les vuit.

----

Soy un compendio de digresiones.
Digresiones que, de repente,
te encuentran por todas las esquinas;
te preguntan cómo es tu vida,
si aún es vida,
si aún es tuya.

Una constelación de digresiones
donde las estrellas son puntos
por dónde trazar la existencia,
por donde esquivar la oscuridad.

La operación retorno de todas estas digresiones
colapsa las circunvalaciones de mi razonamiento,
quema los peajes
y levanta barricadas enormes de caucho y gasolina
a la entrada de los núcleos urbanos de la cordura.

Quizás prefiera la digresión de carretera comarcal,
sin farolas,
sin gasolineras,
sin áreas de servicio;
esa digresión de las cinco de la mañana,
cuando sabes que el despertador sonará a las ocho.

Paridòlia

Observo sota el cel de finals d'agost, 

amb fons de banderes descolorides; 

el sol transita els seus trenta graus de llibertat, 

les cordes de les banderes belluguen.

Abans de la pluja

he vist l'univers traçar-se desdibuixat,

amb tots els contorns i vores

dubtosament perfilades.

He vist els núvols desfent-se

tot just començaven a prendre formes

que encaixaven amb algun motlle intern.

He vist el viatge i la desfilada

cap a la direcció del vent,

cap a l'estació de la possible pluja.

He vist núvols blancs i el cel blau

pels forats de la grisor;

la bidimensionalitat dels edificis
-antenes i xemeneies-

al contrallum del capvespre.

Davant les immensitats dels elements,

sovint, hi ha pensaments que es pengen

dels cumulonimbulístics penjadors viatgers,

oscil·len amb ritme de llençols en una corda,

la trepitgen amb peus de segon pla sense xarxa

i volen.

Al cel abans de la pluja

hi ha tot el que desapareixerà.

Xerren els ocells a la barana

i encara no és de nit.

"Potser no plou"

"No, potser avui no, potser aquí no"

Maquineta

"[...] la lletra de la mare, avui, és la mare mateixa"

(Beneïda sigui la serp: La teva lletra sense tu, Sònia Moll)

A ma mare li agradava molt treure punta als llapis, a mi gens. Feia molt de temps que no treia punta a un llapis. A ma mare li agradava molt escriure a llapis, a mi gens. El llapis es pot esborrar. Només marco llibres amb llapis i ho faig de tal manera que es tregui punta en pintar. De cantó. Li trec punta als llapis subratllant llibres, marcant tímidament els paràgrafs als marges amb angles rectes, posant petites marques als títols dels capítols que subratllaria sencers. Es pot esborrar però no ho faig. Ma mare treia punta i escrivia i tampoc esborrava mai; perquè esborrar molt o poc sempre deixa molts restes que després s'han de netejar. Esborrar, a vegades, deixa marques -i restes- que no es poden netejar.

No hi ha

Qui és aquesta noia que somia,
que m'observa des d'una casa on viu
sola amb les capes de tantes vides.
Qui és aquesta noia que busca temps
sota l'aigua, sota l'onada que no torna,
sobretot i tot sobra quan tot és.
Qui és aquesta noia que besa
el terra abans de caminar, que mossega
l'aire i el llepa amb les paraules.
Qui és la noia que s'amaga
sota o rere teu quan t'imagines
la realitat buida penjada d'un arbre;
quan tot fil que t'enganxa a terra és
un llibre, la tarda, una cadira blanca
i la teva veu fent eco al silenci
que comença a cridar fort.

Elixir no-normatiu

M'estic desintoxicant
d'una amalgama d'impossibilitats,
dels cossos normatius de la tangibilitat,
la possibilitat i, sobretot, la normalitat.
Estic buscant la combinació d'ingredients
que faci possible que els vincles siguin estacionaris,
suficientment flexibles per no ser ferris,
suficientment fermes per no ser plastilina;
que no deixin marques d'ofegament de forca,
de corda massa punxosa,
que l'entreteixit prengui sentit de lluny i de prop,
que el llibre tingui totes les pàgines,
anotacions al marge i subratllats subtils
que no condicionin la lectura.
Sota els núvols de l'estiu interminable,
només la tempesta inesperada
pot portar l'elixir últim de la possibilitat.

----

Me estoy desintoxicando
de una amalgama de imposibilidades,
de las formas normativas de la tangibilidad,
la posibilidad y la normalidad.
Estoy buscando la combinación de ingredientes
que haga posible que los vínculos sean estacionarios,
suficientemente flexibles para no ser ferréos,
suficientemente firmes para no ser plastilina;
que no dejen marcas de horcas, guillotinas, pinchos ni cadenas,
que todo su entramado tenga sentido de lejos y de cerca,
que los libros tengan todas las páginas,
y anotaciones al margen y subrayados
que no condicionen la lectura.
Bajo paisajes de nubes interminables
sólo la tormenta inesperada
puede traer el elixir último de la posibilidad.

Blau petroli

Montañas líquidas,

sábanas al sol,

telas sobre rocas;

el agua se mueve

como mercurio,

como petróleo.

Hi ha un vaixell esperant la propera onada,
l'espurna blanca balancejant l'horitzó d'esdeveniments no programats,
els cossos de peixos translúcids obrint les seves boques a la buidor salada.

Hi ha un monstre marí de corall i taques de petroli
amb els ulls nacrats sota closques de navalles
amb bivalves pupil·les enceses de ciclogènesis explosiva.

Hi ha una creu per a tots els morts d'al·lucinacions salines i coral·lines;
per goles de plenamar i baixamar engolint algues,
esclatant tòxiques bombolles de verí vitaminós.

Hi ha un exèrcit d'icebergs amb forma de far,
vaixells salvavides sense motor ni rems.

Al proper llampec
s'il·luminarà la superfície irregularment liquida de la immediatesa i,
només uns segons abans del so del tro a la reverberant sala de l'infinit
i de l'esclat ressonant que trossejarà el vaixell,
s'obrirà l'espai entre proa i popa,
s'obriren les veles com grans cortines a la immensitat
i sorgirà la sorra de les profunditats,
els peixos llanterna,
els subterranis submarins amb noves lleis i taules de marees,
amb roques amb perfils de ganivets i castells medievals;
s'obrirà la porta de totes les onades de titular, de rècord, de sense precedents.

I allà, en el pal més alt que quedarà enganxat al magma del present:
tot, senzillament, existirà.

Gather around my table

"And I laid upon the table..."

("Summer cannibals", Patti Smith)

Would you gather around my table?
I got three free chairs.
Would you gather around my table?
I watch the random grass and leaves

moving up the balcony over the desert.
I observe the asymmetric symmetry 

of the balcony ornaments.
I hear distant voices.
I watch the ice dissolve.
I watch the stones, the trees;
the passing of time.

I smell the decaying roses 

and feel the bees humming around them. 

I see the white clouds approaching 

as the storm-trailer wind moves my hair. 

The voices are distant enough to not interfere
with the paths of reasoning.
The bell tolls.

The unexpected fields lay ahead.

Would you gather around my table 

and see the untold story unfold? 

Would you slide to the dungeons 

in a slippery journey 

to release the attractive beast 

that lies beyond the fortress? 

Would you invade forbidden
seven-key locked vast extensions 

and sing your heart out 

anywhere I can only hear you?

Would you risk your existence 

for the uncertain grounds of possibility 

and gather around my table 

and be the cadence of the voice that vibrates
in the harmonic core of existence, 

in the epicenter of electricity? 

Fiercely fearless,
I embrace the ice cubes 

and turn them into words 

that transpire my pores as they melt.
The melting inside soaks
to the beat of music.

Would you gather around my table 

and drink silence and caffeine 

and the unwritten poetry and thoughts

that kilometers of blue ink will filter?

Would you gather around my table 

even if there were no me and no table?
I would certainly gather around yours 

in the impossible ethereal possibility 

of all the things that may never happen.

Caixes

No hi ha caixes per totes les meves pertinences no materials. No hi ha caixes per les meves imaginacions i fantasies heterogènies. No hi ha caixes al món per contenir, si fos possible, totes elles fent-se realitat. Aquesta platònica afició als mons irreals deixa un eix vital tranquil. No hi ha expectatives perquè res existeix, perquè tot és, en última instància, totalment impossible. I donada aquesta premissa, qualsevol tangibilitat serà més del que havies pogut imaginar. Des de la irrealitat, tota petita materialització és un univers de possibilitats. No hi ha caixes per a la immesurabilitat.