Una invitació a gaudir no pot trencar el vidre del got de whisky a través del qual ens mirem. A través del que recordem nítid la brillantor dels nostres ulls, el desig de travessar-nos la pell i l'anima tan sols mirant-nos. I t'estimaré i et trobaré a faltar amb la mateixa intensitat. Sempre. Però només així, amb aquesta incertesa, és com podem ser. Ser i existir. I gaudir. I el món podria ser un altre. I aquesta soledat voluntària i constantment triada, a vegades i de sobte, em fa sentir com els vidres es trenquen en els meus ulls i com tot es torna vermell sang i com, a vegades i només a vegades, voldria no recordar res amb aquesta intensitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario