De braços i monstres

Hi ha un monstre de paraules sota el teu braç.
Hi ha la fi del món, l'infern i un volcà.
I un munt de paraules repetides a l'atzar.
I una dansa d'indis cridant que plogui.
I un niu de corbs.
Hi ha de tot i no hi ha de res.
Hi ha crits i somriures.
I temps perdut i malgastat.
Estupefaents, alcohol i dol.
Hi ha un autobús mal aparcat.
I xemeneies de flames.
I un gat i una cistella de plata.
Un anell trencat al bec d'una garsa de cera.
Unes cadires al sostre, una taula amagada.
I una pizza al forn i restes de metralla.
Un cor mig dibuixat, mig bategant,
i un arpó trencat.
I por i restes i fogueres i cendres.
I foscor.
Tot això hi ha sota el teu braç
quan despertes i sembla no ser teu
perquè, fred i sol, encara no ha despertat
d'un somni que és només seu.
Les agulles punxen fort, emprenyant-te.
Aquest és el seu atac:
"Cabró, m'has despertat".

Anys

Què difícil deu ser ser gran. Què difícil d'imaginar des de ser més o menys jove, sa i raonablement conscient. Què difícil decidir i lluitar amb el seu criteri. I, a vegades, emprenyats amb no poder ser mai més joves criden, criden fort que tot és una merda i voldrien ser morts. Morts de veritat. Morts, enterrats. No ser-hi més. Deu ser cansat viure tant. Deu ser tan cansat recordar tot com no recordar res o només poder tornar a una franja concreta del passat. Deu ser molt difícil ser gran. Més quan les columnes que han sustentat mig-somriures han desaparegut: companys de vida, amics i fins i tot fills; més quan només han estat totes valorades de forma egoista i tirana, més quan les que queden estan lluny o, en part, sustentades pel món capitalista. Deu ser molt trist haver viscut quasi cent anys i no desitjar res més que acabi tot. I emprenyar-se contínuament amb tots els elements que intenten fer aquest camí més senzill. Deu ser molt desesperant viure tant quan fa tant de temps que estàs avorrit de viure i que no sigui cap consol els que han desaparegut molt abans que tu, molt d'hora, terriblement molt d'hora. I només demanar i demanar sense donar res. I que tothom faci el que els demanis però castigar-les contínuament perquè podem fer tot -companya, menjar- però mai podran tornar-te el que has perdut, el que mai has sabut trobar. Espero no haver de viure tot això quan sigui gran, espero morir molt abans, espero morir volent viure sempre. 

Però la por hi és

"Així se’ns mostra el present, daurat, lúcid i despert,
després d’aquella allau d’innombrables pors"
("Origen" - Isaac Ulam)

N'hi ha una por rere les finestres...
Una potencial angoixa d'un patiment
que, potser, no existeixi mai.

Però la por hi és.

La por pot controlar-te fins a amagar-te de tu mateix,
fins a semblar que no hi ha res més al teu voltant
que cendres, fantasmes i esperits de vides anteriors.
I pot ser el que imagines no passi mai
ni cap al patiment més dolorós
ni cap al gaudiment desaforat.

Però la por hi és.

I s'ha de conviure,
s'ha de somriure.
s'ha de viure
i, sobretot, s'ha de treure de sobre,
deixar-la anar lliure.

I viure.

Funeral vikingo

Funeral vikingo de recuerdos.
Suena Leonard Cohen: Dance me to the end of love.
Se suben al barco las posesiones materiales y etéreas.
Corpóreas, incorpóreas y afiladas.
Afiladas como el cuchillo que degolla al recuerdo
voluntario a quedarse el último.
Ultrajado por observadores,
por la vida,
por la repetición de la penitencia.

Prende la pira por una esquina,
cerca de la capa que cubre el drakkar.
La capa bajo la que se esconden
todas las imágenes que, en vida,
no se quisieron, ni pretendieron, mirar.

Arde en llamas río abajo.

El casco encendido abre surcos en el hielo.
El agua refleja el fuego.

El vikingo está muerto.

Calaixos

"A la vida" - Ovidi Montllor / Maria Arnal i Marcel Bagés

I que faig de tu. Que faig de mi. Que faig de mi amb tu en el meu record sense saber que fas tu amb els teus records de tu amb mi. Que faig si no vull fer res i si vull conservar l'essència de les vivències acabada d'obrir i posar-hi unes gotetes al cremador que encenen de tant en tant els plans detall que qualsevol innocent disparador projecta i rebobina en el cervell. I observant aquestes fotos fixes no en vull desfer-me de cap d'elles. Vull tirar d'arxiu quan necessiti recordar on és el llindar més alt que van conèixer moltes sensacions per valorar correctament el que m'envolta. Vull deixar-te al passat i només rescatar-te d'allà sense desitjar que hi siguis al present. Vull ordenar l'arxiu d'un calaix on només càpiga el que tinc fins ara. I si noves diapositives han de ficar-se a dins, seràs tu el que hauràs de portar un nou calaix. I, llavors sí, ens desfarem, recíprocament, de tot per començar de nou en un altre tu i en un altre jo.