Anys

Què difícil deu ser ser gran. Què difícil d'imaginar des de ser més o menys jove, sa i raonablement conscient. Què difícil decidir i lluitar amb el seu criteri. I, a vegades, emprenyats amb no poder ser mai més joves criden, criden fort que tot és una merda i voldrien ser morts. Morts de veritat. Morts, enterrats. No ser-hi més. Deu ser cansat viure tant. Deu ser tan cansat recordar tot com no recordar res o només poder tornar a una franja concreta del passat. Deu ser molt difícil ser gran. Més quan les columnes que han sustentat mig-somriures han desaparegut: companys de vida, amics i fins i tot fills; més quan només han estat totes valorades de forma egoista i tirana, més quan les que queden estan lluny o, en part, sustentades pel món capitalista. Deu ser molt trist haver viscut quasi cent anys i no desitjar res més que acabi tot. I emprenyar-se contínuament amb tots els elements que intenten fer aquest camí més senzill. Deu ser molt desesperant viure tant quan fa tant de temps que estàs avorrit de viure i que no sigui cap consol els que han desaparegut molt abans que tu, molt d'hora, terriblement molt d'hora. I només demanar i demanar sense donar res. I que tothom faci el que els demanis però castigar-les contínuament perquè podem fer tot -companya, menjar- però mai podran tornar-te el que has perdut, el que mai has sabut trobar. Espero no haver de viure tot això quan sigui gran, espero morir molt abans, espero morir volent viure sempre.