Hospital comarcal

Y la puerta giratoria da vueltas. Entran principios y finales; reencuentros, desencuentros y rutinas; salarios con o sin contrato. Gira la puerta giratoria reflejando los luminosos de los funerarias de la acera de enfrente. Gira y te recibe con un dispensador japonés de bolsas de plástico para paraguas estropeado y un felpudo gris torcido. A la izquierda, un restaurante de hospital disfrazado de bar de modernos. A la derecha una recepción anclada en los setenta. Una tienda bajo la escalera, un olor a flores que inevitablemente hace pensar en mármoles, en urnas, en coronas y grabados llenos de tópicos. Pasillos, uniformes azules y verdes. Televisores a todo volumen, conversaciones de relleno a gritos sintetizando la información para sordos. Visitas asomadas a barandillas que dan a sábanas blancas y pijamas blancos de puntos rojos sin cerrar por detrás y casi siempre colocados del revés. Discusiones con la confianza y el odio que dan los años, la cruel comodidad del odio conocido. El sonido del burbujeo de la botella de oxígeno, de un motor sin identificar, de carritos que van y vienen. Ronquidos, toses y gritos. Las miradas desde esa cama, inquisidoras, llenas de preguntas. Miradas que cuesta encontrar porque desconoces qué preguntan o qué puedes responder. Frases lúcidas desde la inconsciencia o la demencia (transitoria o permanente), intentar razonar con el inconsciente, entrar a él con un diálogo más o menos natural. Es de noche, llueve. Los letreros de las funerarias son la única luz desde la ventana. Servicio permanente. Y mientras tanto, la puerta de la entrada sigue girando. 

Cuchillo

Sí, pienso en ti. Más de lo que creo, más de lo que reconocería o confesaría y, seguramente, mucho más de lo que debería. Siento el cuchillo de la ironía dramática enfrente de mis ojos y quizás -y ojalá- no sea real, siento su filo abriéndome la piel, siento el sonido al quemarme y quebrarme. Mis lágrimas abren surcos profundos en la máscara de la autosuficiencia, tambalean mi pedestal de independencia. Desearía con todas mis fuerzas poder volver a mirarte a los ojos sin convenciones sociales, sin frías capas de burocracia, sin tiempo por delante, sin ropa literal o figurada y volver a sentir un atisbo de "toda la vida". Desconozco cuán loca o ciega hay que estar para, aún, pensar en ti de esta manera. Pero ahora, clávame ese cuchillo que se que empuñas y libérame de las mordazas que enmudecen mis preguntas y libérame, si puedes, de este deseo inquebrantable. 

Y sí, quizás me guste estar sola.

Pero quiero estar contigo.

"es tal el vacío insostenible

la letal desidia que amenaza

y siento por momentos la ausencia de ti

carente de todo disidente de nada

muero por impulsos de agonizante grillete"

("El mar no cesa", Héroes del Silencio)

"De Res"

"De res" - Ovidi Montllor

"De res". I només per això, tot, absolutament tot, ha valgut la pena. Això és per mi per sempre i aquest és l'únic per sempre que conec, estimo i que és només meu. I és, sense cap dubte ni factor extern o inabastable, per sempre. I només vull que coses com aquesta siguin per mi i per sempre. No vull cap sentit de la propietat a fora d'aquests dominis eteris i subjectius. I això mai, ningú, me'l podrà robar o treure de cap manera. Aquest espai tan petit és l'únic que vull conservar sempre. Aquesta figura de sis cares, aquest poliedre, aquest cub al mig d'un llac al desert, aquest cub de metacrilat amb música a dins fent vibrar l'aigua. I les floretes de la vora em miraren amb un somriure. I només així, amb aquestes freqüències llunyanes a dins del cub, és com tot al voltant s'aproparà quan sigui necessari, quan la música necessiti una freqüència humana o diferent per ressonar més encara. I que ningú es preocupi que sense això ressonarà igual. Fort. Per sobre de la tempesta de llamps i sorra. Les onades del llac ompliren de brillantor tot el que els envolta i el paisatge serà idíl·lic i el camí nítid i la música encara sonarà ben fort. Totes a la vegada. I aquesta sensació em retornarà a tots els racons de la meva vida que estimo amb força, a tot això que m'eriça els pells i em fa plorar d'alegria i saltar com una boja. I em reflectiré al mirall, a aquest mirall on hi ha records tan diferents, i somriuré a tot el que he viscut, i al que m'espera, i a tu en el record, i a tu posant aquestes cançons per primera vegada, i a la boira, i a mi, i a la vida, i al tot. I això sempre, amb unes lletres enormes que no hi caben al món, sempre serà així. I tu sempre seràs amb mi en aquests llocs que només són meus i sé que jo sempre seré als teus equivalents de l'altre costat del mirall. I aquest és l'únic sempre que vull conèixer.

Cap d'any

"Perquè vull" - Ovidi Montllor

I una altra vegada, l'any acaba aquí. A un lloc que continua sent el mateix però no en tots els sentits. Potser serà aquí també on un dia acabi tot. I em pregunto qui espargirà les meves cendres al mar. Qui, si algú, esperarà trobar-se amb elles acaronant-li els peus en una onada qualsevol mentre es perd a l'horitzó d'un capvespre de foc.

El foc del capvespre, les paraules a la sorra.

Paraules en aquest accent i llengua que, com tantes altres coses, no són meves però que em fan part d'una història que jo he triat. I, més o menys així, s'acaba un any més. Tornar. Tornar potser plaer, potser inèrcia o accident. Tornar sense tornar enrere. Caminar sense mirar al darrere. I estimar sense trobar a faltar.

I a la llum del foc del capvespre, hipnotitzada pels seus colors, m'imaginava travessant les aigües amb un vaixell. M'imaginava al mig d'aquell foc vermell ataronjat trencant el mirall perfecte i salat. Al mig del no-res, pensant, observant els colors, la màgia del paisatge i la llum. Un vaixell creuant el mar, el món i el tot. Esperant-te a tu a la vora. Esperant sense esperar.

L'Atlàntic és l'origen i la continuïtat.

I vull que la meva sang bategui fort com les onades trenquen el nacre convertint-lo en sorra que viatja pel món. Vull l'eufòria i la intensitat ferotge de l'Atlàntic en mig de la tempesta, d'un huracà sense nom, d'onades sense precedents. Vull que el vent em desfaci de tot el que no necessito.

I sota la pluja, sota el vent del nord, enfront de les roques on salten les onades hi seré jo. I cada vegada, amb sorra a les sabates, ressuscitaré. Més fort, més viva, més jo.

Mai tornis enrere

Mai tornis enrere

I el vent i les onades

portaran tot el que 

hi ets i el que seràs 

cap al davant

al teu futur

al tot

a tu

I algú somriurà 

i un altre 

et mirarà als ulls

I res serà mai 

tan important 

com el que tens

al davant

El mar

La vida

Tu

Jo

Un mirall

Blau

Taronja

Vermell

Un vaixell

Un ocell

Enrere

només n'hi ha 

la pols del cami

Diamonds and rust

Got rodó

Una invitació a gaudir no pot trencar el vidre del got de whisky a través del qual ens mirem. A través del que recordem nítid la brillantor dels nostres ulls, el desig de travessar-nos la pell i l'anima tan sols mirant-nos. I t'estimaré i et trobaré a faltar amb la mateixa intensitat. Sempre. Però només així, amb aquesta incertesa, és com podem ser. Ser i existir. I gaudir. I el món podria ser un altre. I aquesta soledat voluntària i constantment triada, a vegades i de sobte, em fa sentir com els vidres es trenquen en els meus ulls i com tot es torna vermell sang i com, a vegades i només a vegades, voldria no recordar res amb aquesta intensitat.

Sols

"Barralla de la vida i jo" - Ovidi Montllor

Perquè sols és com som, com vivim, com realment existim. Les soledats acompanyades són l'única forma d'existència. Les llibertats compartides. "Els espais de llibertat". Graus de llibertat, com les vibracions dels materials. Les freqüències. La ressonància. Barallant-se amb la vida. Amb el jo. Amb la unilateral tria de soledat i llibertat. Barallant-se amb el món. Amb un món, a vegades, massa estret de mires.

I a l'espai que compartim ens trobarem.

"[...] y tú y yo nos volveremos a encontrar todas las veces" ("Supongo" - Bunbury) 

Wisdom

Saber que queda muy atrás el principio, el intentar entenderse. Disfrutar del atractivo del conocimiento y la experiencia. Conocer cada una de las diferentes combinaciones de brillo, color e intensidad de las miradas. Saber reconocer el segundo exacto entre el placer y el orgasmo ajeno.