Capas (I)

Los rayos X analizan las pinturas bajo la superficie del lienzo. Las capas que se superponen en las rutinas, en los exorcismos de la cotidianeidad asumida en otros tiempos verbales, en los surcos profundos de la memoria. Como si en cada nueva iteración hubiera un nuevo fósil, como si las pisadas estuvieran nítidamente marcadas en el suelo y colocaras los pies en ellas; a veces, sin sitio para el pie del presente. Paisajes que se observaron con difierentes grados de resolución. Fotos fijas. Capas. Capas superpuestas en el mismo espacio físico con diferentes significados. Capas, como cuadros pintados sobre cuadros, que la radiografía desvela nítidas y cristalinas.

Casa meva

Això és casa meva: una casa buida, en silenci.
Buida de gent, plena de vida.
M'assec al sofà amb la tranquil·litat de
plats a l'escorreplats,
roba estesa,
món endreçat: girant.
I és només aquest sofà abrasant-me,
en aquesta abraçada que conec tant,
amb dos coixins a l'esquena
i un sota les cames
i l'horitzó immediat dels meus peus
rere una pantalla lluminosa
més enllà de les fulles d'un llibre
o les pàgines en blanc
resseguides per un bolígraf blau,
en aquest "només", eufemisme del tot,
trobo la tranquil·litat, la pau.
Una sensació que em puja des de
cada ungla pintada de negre dels meus peus
fins als meus cabells recollits.
Una sensació que es ramifica
i pren possessió de totes
i cadascuna de les terminacions nervioses
i cadascun dels porus.
Observo aquest quadre al fons
amb marc de PVC blanc:
dues cadires blanques,
un llimoner ressuscitat,
una buguenvíl·lea fúcsia,
un tord posat a la barana,
afilant-se el bec groc.
Un tros de pla blau,
avions i avions, llums.
Cases, finestres tancades,
pantalles planes alienes,
parabòlica.
El cel.
I sí, això és casa meva.
I sí, no hi ha millor lloc que aquest.
Buit, silenciós.
I com tot el que perdura sempre:
sense cap propietat,
sense cap hipoteca.

Caure

Caure mig mort del que sigui:
son, cansament, menjar, alcohol, excessos, vicis varis.
Caure sense pensar en despertadors ni en res,
gaudir del fluir de paraules entre tenir els ulls oberts i tancats,
a la vora de no saps a vegades si dormir o morir una estona,
perquè dormir no està tan lluny d'estar mort una estona,
com els vampirs.
El cervell entra en baixa resolució,
s'apaguen un munt de fusibles
i en aquests estats en què hi una mínima lucidesa
abans de caure a una plàcida foscor
a vegades hi una creativitat que no es pot detenir.
Caure i en aquest evitar tancar els ulls hi ha una força irreal,
una energia que s'assembla a algun efecte de substàncies
amb alguna component al·lucinògena.
I pensar que demà no sonarà el despertador.

Transparent

I tot hauria de ser així. Transparent. Com l'aigua que s'adapta al recipient. Normalment, però, m'agrada més ser onatge Atlántic. Tot allò que resisteix onatges, marees i vendavals Atlàntics està fet d'altres materials, de materials que no s'espanten ni les fa por pràcticament res. I sí, si pogués ser un element de la natura, voldria ser l'Atlàntic. Amb el vent, amb les onades i la sorra. Amb les banderes vermelles, les ciclogènesis i els vaixells enfonsats. Amb tresors en aigües perilloses. I amb un paisatge sempre canviant.

Orillas

Una niña rubia camina por la orilla con un cubo y una pala.
Su madre va a su lado, paciente, de la mano.
A la niña no le gusta la arena seca, camina por la mojada.
Su madre le señala conchas y ella las recoge.
La niña las guarda en el cubo, mira hacia arriba y sonríe.
La madre coge a la niña en brazos para que no toque la arena.
Es hora de volver a casa.
Desde una duna una chica rubia observa el mar.
La playa está completamente vacía.
Camina hacia la orilla descalza.
Sonríe al recuerdo de su aversión infantil a la arena.
En la orilla, las olas le traen conchas y quizás, cenizas de su madre.

Snooze

Hay días que el despertador ataca como un lanza puntiaguda, como una espada, como un golpe seco y los estridentes hercios convertidos en polifonia binaria apuñalan tus tímpanos. Aún teniendo frescos los motivos, los que sean, que te llevaron al borde del amanecer la noche anterior, apagas ese cruel despertador, y reflexionas. Y mientras intentas poner en marcha toda la maquinaria piensas que la próxima vez no te arriesgarás a tal estado catatónico pero, en cualquier espejo, te sonríes porque sabes perfectamente que no lo harás. Sobrevaloradas horas de sueño, aunque digan que no es posible, las recuperarás. 

Saraiman

"Saraiman" - Barcelona Gipsy Balkan Orchestra

Ballo. I jo no sé ballar. Però de sobte, i només a vegades, tot vibra. I les vibracions de qualsevol mena que exerceixen les seves freqüències a qualsevol racó del cos són forces sobrenaturals. I ballo. O imagino que ballo. Em moc a un ritme o menys triat que quasi sempre és el mateix. O això penso. I veig el meu reflex a un mirall imaginari on veig més reflexos d'altres vides. I ballo. I el món al meu voltant vibra. La música no s'acaba. Tanco els ulls. I viatjo. Lluny. A dintre meu, a una espiral de so, vibracions i freqüències.

Vibra como las voces graves cuando puedes sentir las cuerdas vocales a través de la piel o en la punta de los dedos resonando en cajas torácicas ajenas, como las preguntas susurradas con manos profundizando en obvias respuestas, colores de ojos brillantes, sonidos silenciosamente guturales.

El món vibra i jo ballo i ballo. I tot vibra a dintre meu i totes aquestes sensacions viscudes ericen la pell de calfreds passats i viscuts. Suant, ballo i vibro. I penso. I sé.

De braços i monstres

Hi ha un monstre de paraules sota el teu braç.
Hi ha la fi del món, l'infern i un volcà.
I un munt de paraules repetides a l'atzar.
I una dansa d'indis cridant que plogui.
I un niu de corbs.
Hi ha de tot i no hi ha de res.
Hi ha crits i somriures.
I temps perdut i malgastat.
Estupefaents, alcohol i dol.
Hi ha un autobús mal aparcat.
I xemeneies de flames.
I un gat i una cistella de plata.
Un anell trencat al bec d'una garsa de cera.
Unes cadires al sostre, una taula amagada.
I una pizza al forn i restes de metralla.
Un cor mig dibuixat, mig bategant,
i un arpó trencat.
I por i restes i fogueres i cendres.
I foscor.
Tot això hi ha sota el teu braç
quan despertes i sembla no ser teu
perquè, fred i sol, encara no ha despertat
d'un somni que és només seu.
Les agulles punxen fort, emprenyant-te.
Aquest és el seu atac:
"Cabró, m'has despertat".

Anys

Què difícil deu ser ser gran. Què difícil d'imaginar des de ser més o menys jove, sa i raonablement conscient. Què difícil decidir i lluitar amb el seu criteri. I, a vegades, emprenyats amb no poder ser mai més joves criden, criden fort que tot és una merda i voldrien ser morts. Morts de veritat. Morts, enterrats. No ser-hi més. Deu ser cansat viure tant. Deu ser tan cansat recordar tot com no recordar res o només poder tornar a una franja concreta del passat. Deu ser molt difícil ser gran. Més quan les columnes que han sustentat mig-somriures han desaparegut: companys de vida, amics i fins i tot fills; més quan només han estat totes valorades de forma egoista i tirana, més quan les que queden estan lluny o, en part, sustentades pel món capitalista. Deu ser molt trist haver viscut quasi cent anys i no desitjar res més que acabi tot. I emprenyar-se contínuament amb tots els elements que intenten fer aquest camí més senzill. Deu ser molt desesperant viure tant quan fa tant de temps que estàs avorrit de viure i que no sigui cap consol els que han desaparegut molt abans que tu, molt d'hora, terriblement molt d'hora. I només demanar i demanar sense donar res. I que tothom faci el que els demanis però castigar-les contínuament perquè podem fer tot -companya, menjar- però mai podran tornar-te el que has perdut, el que mai has sabut trobar. Espero no haver de viure tot això quan sigui gran, espero morir molt abans, espero morir volent viure sempre. 

Però la por hi és

"Així se’ns mostra el present, daurat, lúcid i despert,
després d’aquella allau d’innombrables pors"
("Origen" - Isaac Ulam)

N'hi ha una por rere les finestres...
Una potencial angoixa d'un patiment
que, potser, no existeixi mai.

Però la por hi és.

La por pot controlar-te fins a amagar-te de tu mateix,
fins a semblar que no hi ha res més al teu voltant
que cendres, fantasmes i esperits de vides anteriors.
I pot ser el que imagines no passi mai
ni cap al patiment més dolorós
ni cap al gaudiment desaforat.

Però la por hi és.

I s'ha de conviure,
s'ha de somriure.
s'ha de viure
i, sobretot, s'ha de treure de sobre,
deixar-la anar lliure.

I viure.