"Perquè vull" - Ovidi Montllor
I una altra vegada, l'any acaba aquí. A un lloc que continua sent el mateix però no en tots els sentits. Potser serà aquí també on un dia acabi tot. I em pregunto qui espargirà les meves cendres al mar. Qui, si algú, esperarà trobar-se amb elles acaronant-li els peus en una onada qualsevol mentre es perd a l'horitzó d'un capvespre de foc.
El foc del capvespre, les paraules a la sorra.
Paraules en aquest accent i llengua que, com tantes altres coses, no són meves però que em fan part d'una història que jo he triat. I, més o menys així, s'acaba un any més. Tornar. Tornar potser plaer, potser inèrcia o accident. Tornar sense tornar enrere. Caminar sense mirar al darrere. I estimar sense trobar a faltar.
I a la llum del foc del capvespre, hipnotitzada pels seus colors, m'imaginava travessant les aigües amb un vaixell. M'imaginava al mig d'aquell foc vermell ataronjat trencant el mirall perfecte i salat. Al mig del no-res, pensant, observant els colors, la màgia del paisatge i la llum. Un vaixell creuant el mar, el món i el tot. Esperant-te a tu a la vora. Esperant sense esperar.
L'Atlàntic és l'origen i la continuïtat.
I vull que la meva sang bategui fort com les onades trenquen el nacre convertint-lo en sorra que viatja pel món. Vull l'eufòria i la intensitat ferotge de l'Atlàntic en mig de la tempesta, d'un huracà sense nom, d'onades sense precedents. Vull que el vent em desfaci de tot el que no necessito.
I sota la pluja, sota el vent del nord, enfront de les roques on salten les onades hi seré jo. I cada vegada, amb sorra a les sabates, ressuscitaré. Més fort, més viva, més jo.
El foc del capvespre, les paraules a la sorra.
Paraules en aquest accent i llengua que, com tantes altres coses, no són meves però que em fan part d'una història que jo he triat. I, més o menys així, s'acaba un any més. Tornar. Tornar potser plaer, potser inèrcia o accident. Tornar sense tornar enrere. Caminar sense mirar al darrere. I estimar sense trobar a faltar.
I a la llum del foc del capvespre, hipnotitzada pels seus colors, m'imaginava travessant les aigües amb un vaixell. M'imaginava al mig d'aquell foc vermell ataronjat trencant el mirall perfecte i salat. Al mig del no-res, pensant, observant els colors, la màgia del paisatge i la llum. Un vaixell creuant el mar, el món i el tot. Esperant-te a tu a la vora. Esperant sense esperar.
L'Atlàntic és l'origen i la continuïtat.
I vull que la meva sang bategui fort com les onades trenquen el nacre convertint-lo en sorra que viatja pel món. Vull l'eufòria i la intensitat ferotge de l'Atlàntic en mig de la tempesta, d'un huracà sense nom, d'onades sense precedents. Vull que el vent em desfaci de tot el que no necessito.
I sota la pluja, sota el vent del nord, enfront de les roques on salten les onades hi seré jo. I cada vegada, amb sorra a les sabates, ressuscitaré. Més fort, més viva, més jo.
