Harmònic fotosintètic

"Pseudo-árboles: árboles que viven en la ciudad"

(Opmeit, Ramon Bartrina Ibañez) 

A un món desert
respira només un contenidor verd,
un antic iglú sagrat de vidre fumat,
on se sent, periòdicament,
el so trencadís de fi d'univers.

txas, txas, txas

Al voltant,
dunes sense fonaments,
sense cap arrel trepadora,
plenes de plomes invasores;
contenidors grocs com vaixells,
transoceànics de plàstics
malament classificats,
terriblement anti-reciclats.
Al costat, l'esclat constant:
vidres, cristalls.

txas, txas

Aquesta freqüència ressona
a un reducte de terra
amb l'harmònic fotosintètic
del cicle vital exacte
d'una planta de plàstic real
amb pètals ben vius
amb fulles i flors
de colors cristal·litzats.

txas

[*] txas  = so de vidres trencant-se al reciclatge

Senzill | Sencer | Sincer

Posant distància a un igual que se suposa diferent per qualsevol talent o tret -inherent, bo o dolent- és com, en última instància, s'aconsegueix que certa gent -sols, per sobre de tots els universos i cels- tinguin un poder que destrueix. Si el poder dictador i destructor existeix és, segurament, perquè algú en algun moment al seu veí el va començar a tractar diferent quan un dia va dir paraules a un escenari, púlpit o pedestal; va exposar un quadre, va presentar un llibre, va fer una acrobàcia, va pujar una escala figurada o literal. Encara hi ha esclaus i senyors feudals amagats als nostres veïnats sota convencions socials; rere les fronteres, frontisses i murs trencadissos que aixequen entre vincles que podrien esdevenir lluminosos. La fama, mite o divinitat -o els conceptes coneguts com fama, mite o divinitat- tenen el poder i la xacra de la distància: si un igual fa o té quelcom que tu no i això l'allunya o t'allunya a tu, és allà, en aquesta distància entre el que és nanomètric i el que és infinit, on esdevenen o bé cases o bé ponts trencats sobre penya-segats. Totes les històries comencen pel principi; les distàncies físiques o metafòriques no existeixen si hi ha paraules per parlar. I si n'hi ha, i s'entenen, tot element, i tot plegat, és igual.

Sol d'hivern

La gent va al cine i s'hi passeja, 

a la nit potser plou, al Montseny neva;

encara existeix el setanta.

Buscant el sol d'hivern
a angles blaus-verdosos d'extraradi,
a la zona u de la paradoxa
de dissabte d'hora,
de rodalies en hora.

Sol d'hivern a un banc de pedra,
sota l'abric que torna de la perxa,
de l’estiueig interminable;
a un mirall de vidre,
a xemeneies apagades,
a l'olor de gespa i castanyes.

El sol d’hivern té un somriure clar, blau i verd
de fulles d'arbres perennes,
de faristols i pedres;
de veus que es llegueixen.

Sol d'hivern a un jardí londinenc,
a l'horitzó de fred borrós i lluminós;
a l'epicentre de la tardor.