Capas (I)

Los rayos X analizan las pinturas bajo la superficie del lienzo. Las capas que se superponen en las rutinas, en los exorcismos de la cotidianeidad asumida en otros tiempos verbales, en los surcos profundos de la memoria. Como si en cada nueva iteración hubiera un nuevo fósil, como si las pisadas estuvieran nítidamente marcadas en el suelo y colocaras los pies en ellas; a veces, sin sitio para el pie del presente. Paisajes que se observaron con difierentes grados de resolución. Fotos fijas. Capas. Capas superpuestas en el mismo espacio físico con diferentes significados. Capas, como cuadros pintados sobre cuadros, que la radiografía desvela nítidas y cristalinas.

Casa meva

Això és casa meva: una casa buida, en silenci.
Buida de gent, plena de vida.
M'assec al sofà amb la tranquil·litat de
plats a l'escorreplats,
roba estesa,
món endreçat: girant.
I és només aquest sofà abrasant-me,
en aquesta abraçada que conec tant,
amb dos coixins a l'esquena
i un sota les cames
i l'horitzó immediat dels meus peus
rere una pantalla lluminosa
més enllà de les fulles d'un llibre
o les pàgines en blanc
resseguides per un bolígraf blau,
en aquest "només", eufemisme del tot,
trobo la tranquil·litat, la pau.
Una sensació que em puja des de
cada ungla pintada de negre dels meus peus
fins als meus cabells recollits.
Una sensació que es ramifica
i pren possessió de totes
i cadascuna de les terminacions nervioses
i cadascun dels porus.
Observo aquest quadre al fons
amb marc de PVC blanc:
dues cadires blanques,
un llimoner ressuscitat,
una buguenvíl·lea fúcsia,
un tord posat a la barana,
afilant-se el bec groc.
Un tros de pla blau,
avions i avions, llums.
Cases, finestres tancades,
pantalles planes alienes,
parabòlica.
El cel.
I sí, això és casa meva.
I sí, no hi ha millor lloc que aquest.
Buit, silenciós.
I com tot el que perdura sempre:
sense cap propietat,
sense cap hipoteca.

Caure

Caure mig mort del que sigui:
son, cansament, menjar, alcohol, excessos, vicis varis.
Caure sense pensar en despertadors ni en res,
gaudir del fluir de paraules entre tenir els ulls oberts i tancats,
a la vora de no saps a vegades si dormir o morir una estona,
perquè dormir no està tan lluny d'estar mort una estona,
com els vampirs.
El cervell entra en baixa resolució,
s'apaguen un munt de fusibles
i en aquests estats en què hi una mínima lucidesa
abans de caure a una plàcida foscor
a vegades hi una creativitat que no es pot detenir.
Caure i en aquest evitar tancar els ulls hi ha una força irreal,
una energia que s'assembla a algun efecte de substàncies
amb alguna component al·lucinògena.
I pensar que demà no sonarà el despertador.

Transparent

I tot hauria de ser així. Transparent. Com l'aigua que s'adapta al recipient. Normalment, però, m'agrada més ser onatge Atlántic. Tot allò que resisteix onatges, marees i vendavals Atlàntics està fet d'altres materials, de materials que no s'espanten ni les fa por pràcticament res. I sí, si pogués ser un element de la natura, voldria ser l'Atlàntic. Amb el vent, amb les onades i la sorra. Amb les banderes vermelles, les ciclogènesis i els vaixells enfonsats. Amb tresors en aigües perilloses. I amb un paisatge sempre canviant.

Orillas

Una niña rubia camina por la orilla con un cubo y una pala.
Su madre va a su lado, paciente, de la mano.
A la niña no le gusta la arena seca, camina por la mojada.
Su madre le señala conchas y ella las recoge.
La niña las guarda en el cubo, mira hacia arriba y sonríe.
La madre coge a la niña en brazos para que no toque la arena.
Es hora de volver a casa.
Desde una duna una chica rubia observa el mar.
La playa está completamente vacía.
Camina hacia la orilla descalza.
Sonríe al recuerdo de su aversión infantil a la arena.
En la orilla, las olas le traen conchas y quizás, cenizas de su madre.