Casa meva

Això és casa meva: una casa buida, en silenci.
Buida de gent, plena de vida.
M'assec al sofà amb la tranquil·litat de
plats a l'escorreplats,
roba estesa,
món endreçat: girant.
I és només aquest sofà abrasant-me,
en aquesta abraçada que conec tant,
amb dos coixins a l'esquena
i un sota les cames
i l'horitzó immediat dels meus peus
rere una pantalla lluminosa
més enllà de les fulles d'un llibre
o les pàgines en blanc
resseguides per un bolígraf blau,
en aquest "només", eufemisme del tot,
trobo la tranquil·litat, la pau.
Una sensació que em puja des de
cada ungla pintada de negre dels meus peus
fins als meus cabells recollits.
Una sensació que es ramifica
i pren possessió de totes
i cadascuna de les terminacions nervioses
i cadascun dels porus.
Observo aquest quadre al fons
amb marc de PVC blanc:
dues cadires blanques,
un llimoner ressuscitat,
una buguenvíl·lea fúcsia,
un tord posat a la barana,
afilant-se el bec groc.
Un tros de pla blau,
avions i avions, llums.
Cases, finestres tancades,
pantalles planes alienes,
parabòlica.
El cel.
I sí, això és casa meva.
I sí, no hi ha millor lloc que aquest.
Buit, silenciós.
I com tot el que perdura sempre:
sense cap propietat,
sense cap hipoteca.