Capas (II)

¿Qué tenéis bajo los pies?
¿Qué habéis encontrado viniendo hacia aquí?
¿Qué hay en los caminos de ida o vuelta
a cualquier lugar que llaméis casa?
En todas partes hay capas:
Capas de existencia, capas de vida.
Como esas pinturas ocultas
que los rayos X revelan en algunos lienzos,
la realidad está llena de capas.
En todas las acepciones de la palabra lugar
-espacios físicos, espacios geográficos, personas-
siempre hay una primera visita,
una primera capa.
En ese recuerdo cuando vuelves
a un lugar donde colocaste una capa anterior,
hay un tú de otra vida,
hay un tú del presente
colocando la siguiente.
Los recuerdos son capas superpuestas;
capas propias, o capas ajenas desconocidas:
cuántas capas habrá en estas paredes,
en este atril, en este micrófono,
en las teclas del piano;
en cada una de esas sillas,
en las escaleras que suben hasta aquí,
en los andenes del metro,
en las paradas del autobús;
en ese lugar al que siempre vuelves,
tan tuyo, tan sagrado, tan personal;
lugar que quizás no es sólo tuyo;
está el tú de la primera capa
el tú de todas las que siguieron;
están tantas versiones de ti
como veces hayas vuelto;
el eco de tus pensamientos,
la mirada y el momento.

Sister

Vas aparèixer un matí gris crec i, senzillament, havies de ser tu.

Un casco que es quedava sol, les cadires amb impossibles maneres de seure, la veu inconfusible des de les antípodes de qualsevol lloc, un passadís de carnestoltes matemàtic amb macarrons en caixes gegants, Panero i Casasses, una cadira al Born, paraules, cerveses, teatre i l'exorcisme d'una casa sencera!

I una nit de juliol.

Una nit de juliol va sonar música de processió a un racó de La Sagrera, música de la processió del Exorcismo de la Noche de la Silla. Vam pintar una estrella de cinc puntes invertida. Vam invocar a les forces de totes les capes i les vam cremar. Vam encendre espelmes que encara viuen, espelmes que tenen els racons d'aquella nit: de la cerimònia, del regal, de la sorpresa, de l'exorcisme constant del viscut i passat a les capes que trepitgem. Espelmes, que tot i que un dia s'acabin, seran a les pampallugues dels fanals dels moments que han il·luminat, del moment quan, encara noves, es van encendre per primer cop i també de qui les va encendre.

Hi ha camins cap a Londres plens d'espelmes de colors il·luminant noves capes d'existència. Barcelona, Londres, qualsevol ciutat pot estar a qualsevol lloc; i a l'autostop inesgotable dels moments, sempre, ens tornarem a trobar.

Digressió

"Tinc ganes de creure en conspiracions implausibles"

(Els limits del Quim Porta, Josep Pedrals)

Sóc un compendi de digressions que,
de sobte, et troben a totes les cantonades,
et pregunten com és la teva vida;
si encara és vida,
si encara és teva.
Una constel·lació de digressions
on tot d'estels esdevenen punts
per on traçar la existència,
per on esquivar les foscors.
L'operació retorn de totes aquestes digressions
col·lapsa les circumval·lacions del meu raonament,
crema els peatges
i aixeca barricades de cautxú i benzina
a l'entrada dels nuclis urbans del seny.

M'estimo més la digressió de carretera comarcal,
sense fanals,
sense benzineres,
sense àrees de servei;
la digressió de les cinc de la matinada
quan el despertador sonarà a les vuit.

----

Soy un compendio de digresiones.
Digresiones que, de repente,
te encuentran por todas las esquinas;
te preguntan cómo es tu vida,
si aún es vida,
si aún es tuya.

Una constelación de digresiones
donde las estrellas son puntos
por dónde trazar la existencia,
por donde esquivar la oscuridad.

La operación retorno de todas estas digresiones
colapsa las circunvalaciones de mi razonamiento,
quema los peajes
y levanta barricadas enormes de caucho y gasolina
a la entrada de los núcleos urbanos de la cordura.

Quizás prefiera la digresión de carretera comarcal,
sin farolas,
sin gasolineras,
sin áreas de servicio;
esa digresión de las cinco de la mañana,
cuando sabes que el despertador sonará a las ocho.

Paridòlia

Observo sota el cel de finals d'agost, 

amb fons de banderes descolorides; 

el sol transita els seus trenta graus de llibertat, 

les cordes de les banderes belluguen.

Abans de la pluja

he vist l'univers traçar-se desdibuixat,

amb tots els contorns i vores

dubtosament perfilades.

He vist els núvols desfent-se

tot just començaven a prendre formes

que encaixaven amb algun motlle intern.

He vist el viatge i la desfilada

cap a la direcció del vent,

cap a l'estació de la possible pluja.

He vist núvols blancs i el cel blau

pels forats de la grisor;

la bidimensionalitat dels edificis
-antenes i xemeneies-

al contrallum del capvespre.

Davant les immensitats dels elements,

sovint, hi ha pensaments que es pengen

dels cumulonimbulístics penjadors viatgers,

oscil·len amb ritme de llençols en una corda,

la trepitgen amb peus de segon pla sense xarxa

i volen.

Al cel abans de la pluja

hi ha tot el que desapareixerà.

Xerren els ocells a la barana

i encara no és de nit.

"Potser no plou"

"No, potser avui no, potser aquí no"

Maquineta

"[...] la lletra de la mare, avui, és la mare mateixa"

(Beneïda sigui la serp: La teva lletra sense tu, Sònia Moll)

A ma mare li agradava molt treure punta als llapis, a mi gens. Feia molt de temps que no treia punta a un llapis. A ma mare li agradava molt escriure a llapis, a mi gens. El llapis es pot esborrar. Només marco llibres amb llapis i ho faig de tal manera que es tregui punta en pintar. De cantó. Li trec punta als llapis subratllant llibres, marcant tímidament els paràgrafs als marges amb angles rectes, posant petites marques als títols dels capítols que subratllaria sencers. Es pot esborrar però no ho faig. Ma mare treia punta i escrivia i tampoc esborrava mai; perquè esborrar molt o poc sempre deixa molts restes que després s'han de netejar. Esborrar, a vegades, deixa marques -i restes- que no es poden netejar.