Oda a la A-8

Publicado en El Diario Montañés el 5 de enero de 2020

Homenaje a una de las carreteras
por las que más he viajado:
la A-8 entre Laredo y Bilbao.

Obra de ingeniería mayúscula
se yergue con curvas y viaductos
entre paisajes atlánticos:
valles, montañas, oleajes,
vientos ciclogenésicos
y lluvias torrenciales.

Ardua era la empresa de viajar
entre Cantabria y Vizcaya
cuando en vez de asfalto todo era montaña;
huían en caravanas los domingueros
con tres o cuatro cassettes de trecho;
viviente y dichoso monumento al atasco
son los paralelos restos de la N-634.

Finales de los ochenta:
voladuras apocalípticas
detonan en la ría del Agüera;
desde Oriñón abuelo y nieta
escuchan dinamita en Cerredo
y no ven Coyote ni Correcaminos,
solo piedras, camiones y ruido.
Quién iba a decir que pirotecnia y chispas
convertiría un monte en túnel y autopista;
o bloques, grúas y cemento en viaducto,
estorbo de la vista, perenne e intruso

Verde y azul,
ALSAs del Cantábrico,
el flúor de Ontón,
la frontera de El Haya
y un puente que calatravea:
a un lado Petronor
-fuego, luces, chimeneas-
al otro la playa de La Arena.

Estoica testigo de tres décadas;
Castro: de un monte y vacas
a un supermercado y ladera recalificada;
Saltacaballo (en singular, sin s ni nada):
radares, carriles, accidentes
y las rayas, si llueve, despintadas;
Ugaldebieta (por fin, un área!):
más radares, más carriles y desvío de peaje;
más allá del Max Center y su pirámide:
ventanas azules en viviendas poligonales,
el BEC y una plaga de centros comerciales

Diecinueve años en Laredo,
dieciséis en Barcelona
pertenecer, debe ser,
volver y ver el cartel
A-8 Bilbao-Santander.

Light

In a two-dimensional land
the blue hour shines
over darkened sand,
over flattened paths;
ahead shall only be light.

Cadires

Tres cadires xerren,
sense claus,
de ratlles i trastos,
de portes i fusta,
de menjadors;
de l'estigma precís
que desvirtua la tria.

Harmònic fotosintètic

"Pseudo-árboles: árboles que viven en la ciudad"

(Opmeit, Ramon Bartrina Ibañez) 

A un món desert
respira només un contenidor verd,
un antic iglú sagrat de vidre fumat,
on se sent, periòdicament,
el so trencadís de fi d'univers.

txas, txas, txas

Al voltant,
dunes sense fonaments,
sense cap arrel trepadora,
plenes de plomes invasores;
contenidors grocs com vaixells,
transoceànics de plàstics
malament classificats,
terriblement anti-reciclats.
Al costat, l'esclat constant:
vidres, cristalls.

txas, txas

Aquesta freqüència ressona
a un reducte de terra
amb l'harmònic fotosintètic
del cicle vital exacte
d'una planta de plàstic real
amb pètals ben vius
amb fulles i flors
de colors cristal·litzats.

txas

[*] txas  = so de vidres trencant-se al reciclatge

Senzill | Sencer | Sincer

Posant distància a un igual que se suposa diferent per qualsevol talent o tret -inherent, bo o dolent- és com, en última instància, s'aconsegueix que certa gent -sols, per sobre de tots els universos i cels- tinguin un poder que destrueix. Si el poder dictador i destructor existeix és, segurament, perquè algú en algun moment al seu veí el va començar a tractar diferent quan un dia va dir paraules a un escenari, púlpit o pedestal; va exposar un quadre, va presentar un llibre, va fer una acrobàcia, va pujar una escala figurada o literal. Encara hi ha esclaus i senyors feudals amagats als nostres veïnats sota convencions socials; rere les fronteres, frontisses i murs trencadissos que aixequen entre vincles que podrien esdevenir lluminosos. La fama, mite o divinitat -o els conceptes coneguts com fama, mite o divinitat- tenen el poder i la xacra de la distància: si un igual fa o té quelcom que tu no i això l'allunya o t'allunya a tu, és allà, en aquesta distància entre el que és nanomètric i el que és infinit, on esdevenen o bé cases o bé ponts trencats sobre penya-segats. Totes les històries comencen pel principi; les distàncies físiques o metafòriques no existeixen si hi ha paraules per parlar. I si n'hi ha, i s'entenen, tot element, i tot plegat, és igual.

Sol d'hivern

La gent va al cine i s'hi passeja, 

a la nit potser plou, al Montseny neva;

encara existeix el setanta.

Buscant el sol d'hivern
a angles blaus-verdosos d'extraradi,
a la zona u de la paradoxa
de dissabte d'hora,
de rodalies en hora.

Sol d'hivern a un banc de pedra,
sota l'abric que torna de la perxa,
de l’estiueig interminable;
a un mirall de vidre,
a xemeneies apagades,
a l'olor de gespa i castanyes.

El sol d’hivern té un somriure clar, blau i verd
de fulles d'arbres perennes,
de faristols i pedres;
de veus que es llegueixen.

Sol d'hivern a un jardí londinenc,
a l'horitzó de fred borrós i lluminós;
a l'epicentre de la tardor.

Sand and iron

Let the light shine,
let the voice be the light,
let the sound be the guide
of the frequencies that burn,
of every condensed belief
of the echoes that pierce
all the time tenses,
all the lived experiences,
all the shiny memories.

Main leaves

"Would you risk your existence 
for the uncertain grounds of possibility?"

Autumn leaves again,
falling slowly,
to the sound of water
into green tapestries,
to the echo of words
into treasured memories;
on a different life,
on another path.

Layers of existence
watch the Main:
particles of water that leave,
leaves that fall,
fall that outbreaks
speaking in windy words
and wings of shiny black crows;
the everchanging
eternal second that ticks,
the places and things
you observe and leave.

Taking off and landing thoughts
from a bench that talks like London
with the music of German accent,
with the frequency of turning points.

A yellow, brown and green horizon
observes the water as it leaves,
as from another present it stays:
the water flows and soaks
a scary and rare feeling
of belonging,
of staying,
of feeling fiercely willing
to turn the foundations
of every belief upside down
and start a selfish revolution
as the leaves that fall,
as the fall that stays.

Aliena, demà

Avui he trobat la ciutat on visc aliena,
avui he trobat la poesia hostil.
Avui he vist tot el món que conec en lloguer
amb cartells enormes i telèfons brillants
amb publicitats capitalistes.
He vist franquícies recollint
els tovallons de bars de pinxos,
he vist una ambulància decapitant
els meus versos no normatius
i ofegant la meva veu desconeguda
al mig de la pretensiositat sectària
rere mirades inquisitives
que no vol trobar-se.
Avui he recordat tots els motlles on no encaixo,
l'interès -potser genuí- que arriba massa tard;
el que he estimat,
el que he perdut,
el que pot desaparèixer.
Avui he recordat que un dia em vaig dir Aliena,
que vaig témer un William Hamleigh,
que vaig imaginar un Jack Builder.
Avui he vist l'enfosquit i esborronat
consumir preferentment de la realitat
tal com la conec
i, un cop més, m'he acomiadat;
i un cop més demà serà,
un altre cop:
demà.

Ombra

Avui dinaré amb la teva ombra:
posaré els coberts molt endreçats
un al costat de l'altre,
el tovalló a dins la copa de l'aigua,
que també serà la del vi,
perquè de diferents no en tinc.

Entenc que no entenguis
que farà la teva ombra
sense plats ni coberts a taula
però jo sentiré les paraules,
entraré al paisatge 

blau bucòlic del plat,

em veuré als miralls
de forquilla per cap tall,
ganivet per cap carn,
cullera per cap sopa.

Avui dinaré amb la teva ombra
i la miraré als ulls de totes les foscors,

hi haurà una planxa calenta al mig dels dos
on les posaré molt endreçades
una darrere l'altre
i veuré com es cremen,
com esclaten les cendres.

Avui dinaré amb la teva ombra
i, després de les postres,
sense plats ni coberts,
només hi seré jo
amb la meva ombra.

Capas (II)

¿Qué tenéis bajo los pies?
¿Qué habéis encontrado viniendo hacia aquí?
¿Qué hay en los caminos de ida o vuelta
a cualquier lugar que llaméis casa?
En todas partes hay capas:
Capas de existencia, capas de vida.
Como esas pinturas ocultas
que los rayos X revelan en algunos lienzos,
la realidad está llena de capas.
En todas las acepciones de la palabra lugar
-espacios físicos, espacios geográficos, personas-
siempre hay una primera visita,
una primera capa.
En ese recuerdo cuando vuelves
a un lugar donde colocaste una capa anterior,
hay un tú de otra vida,
hay un tú del presente
colocando la siguiente.
Los recuerdos son capas superpuestas;
capas propias, o capas ajenas desconocidas:
cuántas capas habrá en estas paredes,
en este atril, en este micrófono,
en las teclas del piano;
en cada una de esas sillas,
en las escaleras que suben hasta aquí,
en los andenes del metro,
en las paradas del autobús;
en ese lugar al que siempre vuelves,
tan tuyo, tan sagrado, tan personal;
lugar que quizás no es sólo tuyo;
está el tú de la primera capa
el tú de todas las que siguieron;
están tantas versiones de ti
como veces hayas vuelto;
el eco de tus pensamientos,
la mirada y el momento.

Sister

Vas aparèixer un matí gris crec i, senzillament, havies de ser tu.

Un casco que es quedava sol, les cadires amb impossibles maneres de seure, la veu inconfusible des de les antípodes de qualsevol lloc, un passadís de carnestoltes matemàtic amb macarrons en caixes gegants, Panero i Casasses, una cadira al Born, paraules, cerveses, teatre i l'exorcisme d'una casa sencera!

I una nit de juliol.

Una nit de juliol va sonar música de processió a un racó de La Sagrera, música de la processió del Exorcismo de la Noche de la Silla. Vam pintar una estrella de cinc puntes invertida. Vam invocar a les forces de totes les capes i les vam cremar. Vam encendre espelmes que encara viuen, espelmes que tenen els racons d'aquella nit: de la cerimònia, del regal, de la sorpresa, de l'exorcisme constant del viscut i passat a les capes que trepitgem. Espelmes, que tot i que un dia s'acabin, seran a les pampallugues dels fanals dels moments que han il·luminat, del moment quan, encara noves, es van encendre per primer cop i també de qui les va encendre.

Hi ha camins cap a Londres plens d'espelmes de colors il·luminant noves capes d'existència. Barcelona, Londres, qualsevol ciutat pot estar a qualsevol lloc; i a l'autostop inesgotable dels moments, sempre, ens tornarem a trobar.

Digressió

"Tinc ganes de creure en conspiracions implausibles"

(Els limits del Quim Porta, Josep Pedrals)

Sóc un compendi de digressions que,
de sobte, et troben a totes les cantonades,
et pregunten com és la teva vida;
si encara és vida,
si encara és teva.
Una constel·lació de digressions
on tot d'estels esdevenen punts
per on traçar la existència,
per on esquivar les foscors.
L'operació retorn de totes aquestes digressions
col·lapsa les circumval·lacions del meu raonament,
crema els peatges
i aixeca barricades de cautxú i benzina
a l'entrada dels nuclis urbans del seny.

M'estimo més la digressió de carretera comarcal,
sense fanals,
sense benzineres,
sense àrees de servei;
la digressió de les cinc de la matinada
quan el despertador sonarà a les vuit.

----

Soy un compendio de digresiones.
Digresiones que, de repente,
te encuentran por todas las esquinas;
te preguntan cómo es tu vida,
si aún es vida,
si aún es tuya.

Una constelación de digresiones
donde las estrellas son puntos
por dónde trazar la existencia,
por donde esquivar la oscuridad.

La operación retorno de todas estas digresiones
colapsa las circunvalaciones de mi razonamiento,
quema los peajes
y levanta barricadas enormes de caucho y gasolina
a la entrada de los núcleos urbanos de la cordura.

Quizás prefiera la digresión de carretera comarcal,
sin farolas,
sin gasolineras,
sin áreas de servicio;
esa digresión de las cinco de la mañana,
cuando sabes que el despertador sonará a las ocho.

Paridòlia

Observo sota el cel de finals d'agost, 

amb fons de banderes descolorides; 

el sol transita els seus trenta graus de llibertat, 

les cordes de les banderes belluguen.

Abans de la pluja

he vist l'univers traçar-se desdibuixat,

amb tots els contorns i vores

dubtosament perfilades.

He vist els núvols desfent-se

tot just començaven a prendre formes

que encaixaven amb algun motlle intern.

He vist el viatge i la desfilada

cap a la direcció del vent,

cap a l'estació de la possible pluja.

He vist núvols blancs i el cel blau

pels forats de la grisor;

la bidimensionalitat dels edificis
-antenes i xemeneies-

al contrallum del capvespre.

Davant les immensitats dels elements,

sovint, hi ha pensaments que es pengen

dels cumulonimbulístics penjadors viatgers,

oscil·len amb ritme de llençols en una corda,

la trepitgen amb peus de segon pla sense xarxa

i volen.

Al cel abans de la pluja

hi ha tot el que desapareixerà.

Xerren els ocells a la barana

i encara no és de nit.

"Potser no plou"

"No, potser avui no, potser aquí no"

Maquineta

"[...] la lletra de la mare, avui, és la mare mateixa"

(Beneïda sigui la serp: La teva lletra sense tu, Sònia Moll)

A ma mare li agradava molt treure punta als llapis, a mi gens. Feia molt de temps que no treia punta a un llapis. A ma mare li agradava molt escriure a llapis, a mi gens. El llapis es pot esborrar. Només marco llibres amb llapis i ho faig de tal manera que es tregui punta en pintar. De cantó. Li trec punta als llapis subratllant llibres, marcant tímidament els paràgrafs als marges amb angles rectes, posant petites marques als títols dels capítols que subratllaria sencers. Es pot esborrar però no ho faig. Ma mare treia punta i escrivia i tampoc esborrava mai; perquè esborrar molt o poc sempre deixa molts restes que després s'han de netejar. Esborrar, a vegades, deixa marques -i restes- que no es poden netejar.

No hi ha

Qui és aquesta noia que somia,
que m'observa des d'una casa on viu
sola amb les capes de tantes vides.
Qui és aquesta noia que busca temps
sota l'aigua, sota l'onada que no torna,
sobretot i tot sobra quan tot és.
Qui és aquesta noia que besa
el terra abans de caminar, que mossega
l'aire i el llepa amb les paraules.
Qui és la noia que s'amaga
sota o rere teu quan t'imagines
la realitat buida penjada d'un arbre;
quan tot fil que t'enganxa a terra és
un llibre, la tarda, una cadira blanca
i la teva veu fent eco al silenci
que comença a cridar fort.

Elixir no-normatiu

M'estic desintoxicant
d'una amalgama d'impossibilitats,
dels cossos normatius de la tangibilitat,
la possibilitat i, sobretot, la normalitat.
Estic buscant la combinació d'ingredients
que faci possible que els vincles siguin estacionaris,
suficientment flexibles per no ser ferris,
suficientment fermes per no ser plastilina;
que no deixin marques d'ofegament de forca,
de corda massa punxosa,
que l'entreteixit prengui sentit de lluny i de prop,
que el llibre tingui totes les pàgines,
anotacions al marge i subratllats subtils
que no condicionin la lectura.
Sota els núvols de l'estiu interminable,
només la tempesta inesperada
pot portar l'elixir últim de la possibilitat.

----

Me estoy desintoxicando
de una amalgama de imposibilidades,
de las formas normativas de la tangibilidad,
la posibilidad y la normalidad.
Estoy buscando la combinación de ingredientes
que haga posible que los vínculos sean estacionarios,
suficientemente flexibles para no ser ferréos,
suficientemente firmes para no ser plastilina;
que no dejen marcas de horcas, guillotinas, pinchos ni cadenas,
que todo su entramado tenga sentido de lejos y de cerca,
que los libros tengan todas las páginas,
y anotaciones al margen y subrayados
que no condicionen la lectura.
Bajo paisajes de nubes interminables
sólo la tormenta inesperada
puede traer el elixir último de la posibilidad.

Blau petroli

Montañas líquidas,

sábanas al sol,

telas sobre rocas;

el agua se mueve

como mercurio,

como petróleo.

Hi ha un vaixell esperant la propera onada,
l'espurna blanca balancejant l'horitzó d'esdeveniments no programats,
els cossos de peixos translúcids obrint les seves boques a la buidor salada.

Hi ha un monstre marí de corall i taques de petroli
amb els ulls nacrats sota closques de navalles
amb bivalves pupil·les enceses de ciclogènesis explosiva.

Hi ha una creu per a tots els morts d'al·lucinacions salines i coral·lines;
per goles de plenamar i baixamar engolint algues,
esclatant tòxiques bombolles de verí vitaminós.

Hi ha un exèrcit d'icebergs amb forma de far,
vaixells salvavides sense motor ni rems.

Al proper llampec
s'il·luminarà la superfície irregularment liquida de la immediatesa i,
només uns segons abans del so del tro a la reverberant sala de l'infinit
i de l'esclat ressonant que trossejarà el vaixell,
s'obrirà l'espai entre proa i popa,
s'obriren les veles com grans cortines a la immensitat
i sorgirà la sorra de les profunditats,
els peixos llanterna,
els subterranis submarins amb noves lleis i taules de marees,
amb roques amb perfils de ganivets i castells medievals;
s'obrirà la porta de totes les onades de titular, de rècord, de sense precedents.

I allà, en el pal més alt que quedarà enganxat al magma del present:
tot, senzillament, existirà.

Gather around my table

"And I laid upon the table..."

("Summer cannibals", Patti Smith)

Would you gather around my table?
I got three free chairs.
Would you gather around my table?
I watch the random grass and leaves

moving up the balcony over the desert.
I observe the asymmetric symmetry 

of the balcony ornaments.
I hear distant voices.
I watch the ice dissolve.
I watch the stones, the trees;
the passing of time.

I smell the decaying roses 

and feel the bees humming around them. 

I see the white clouds approaching 

as the storm-trailer wind moves my hair. 

The voices are distant enough to not interfere
with the paths of reasoning.
The bell tolls.

The unexpected fields lay ahead.

Would you gather around my table 

and see the untold story unfold? 

Would you slide to the dungeons 

in a slippery journey 

to release the attractive beast 

that lies beyond the fortress? 

Would you invade forbidden
seven-key locked vast extensions 

and sing your heart out 

anywhere I can only hear you?

Would you risk your existence 

for the uncertain grounds of possibility 

and gather around my table 

and be the cadence of the voice that vibrates
in the harmonic core of existence, 

in the epicenter of electricity? 

Fiercely fearless,
I embrace the ice cubes 

and turn them into words 

that transpire my pores as they melt.
The melting inside soaks
to the beat of music.

Would you gather around my table 

and drink silence and caffeine 

and the unwritten poetry and thoughts

that kilometers of blue ink will filter?

Would you gather around my table 

even if there were no me and no table?
I would certainly gather around yours 

in the impossible ethereal possibility 

of all the things that may never happen.

Caixes

No hi ha caixes per totes les meves pertinences no materials. No hi ha caixes per les meves imaginacions i fantasies heterogènies. No hi ha caixes al món per contenir, si fos possible, totes elles fent-se realitat. Aquesta platònica afició als mons irreals deixa un eix vital tranquil. No hi ha expectatives perquè res existeix, perquè tot és, en última instància, totalment impossible. I donada aquesta premissa, qualsevol tangibilitat serà més del que havies pogut imaginar. Des de la irrealitat, tota petita materialització és un univers de possibilitats. No hi ha caixes per a la immesurabilitat.

Suburban dream

"[...] blue suburban dream"

("Everything will flow"/"Stay Together", Suede)

Podemos esperar en las esquinas del azar, en las comas de las enumeraciones, en las hojas verdes entre desolaciones vegetales. 

Podemos parar los sincronismos de todas las convenciones temporales y sincronizar los relojes sin agujas de las ondas hertzianas de la intensidad. 

Podemos, frágiles e invisibles, quedar suspendidos entre las puertas, las señales acústicas y los andenes del metro del difuso e impersonal recuerdo subterráneo de una amalgama de ciudades. 

Y en ese ínfimo espacio, entre raíles de frecuencia establecida y precipicios interurbanos, podemos ser una estación secreta; uno de esos lugares que solo existen si en el momento justo y preciso del imparable eje de la vida te acercas suficientemente al cristal y, quizás sin esperar encontrar nada más allá del vidrio, luchando contra reflejos tungsteno, miras, observas y, por fin, ves.

Tarta

Ven y haz una tarta conmigo: Relameremos todos los recipientes y cantidades sobrantes, probaremos masas crudas pre-bizcocho desbordante con la misma sensación de ilegalidad que tiene la tos después de una cucharada furtiva de ColaCao. Miraremos el número exacto de la báscula y cada sacudida del colador que tamiza la harina. Conocerás todo el caos ordenado de la tarta impoluta que observarán las velas. Verás como la harina crea interferencias en la huella dactilar que desbloquea el móvil para leer el siguiente paso. Probarás las migas del bizcocho y lo tocaras caliente. Lucharás contra las hormigas que acechan. 

Haz una tarta conmigo y verás la tarta por dentro: serás cada gramo de harina tamizado, cada reacción química de la levadura y, en una de esas burbujas que quedan en la masa, serás arqueólogo de la repostería, tocarás la cascada de chocolate cuando se filtre por la rendija de tu campamento base, y allí, esperarás el corte imperfecto. 

Haz una tarta conmigo y sabrás que estás en cada partícula de todos los cortes.

Vaho

En el olor de baño recién duchado, un dedo índice, dibuja una letra de vaho; una cuerda senosoidal que recorre las tres dimensiones de los espejos poliédricos. En el oasis no empañado está la imagen invertida del presente; en el fondo, donde los ojos puede palpar las pupilas de otras vidas, están amontonadas las marcas de todos los pasados. En el tacto de la huella dactilar y el vidrio se dibuja una línea imperfecta e incompleta, limitada por las fronteras del espejo visible y de cada uno de los trazos; en esos contornos de ínfimo relieve de partículas acuáticas descienden pequeñas gotas, pequeñas líneas paralelas que pintan unos barrotes de vaho en un mar de reflejos poliédricos. Huele a oxígeno jabonoso escapando por las ventanas, a silencio, a la observación consciente del vaho propio. El vaho se desintegra y las líneas de la condensación pintan la puerta y la llave al otro lado del espejo. 

L'Horiginal

Veus i freqüències enganxades
a les estelles del banc de fusta,
a les arestes del peix volador
a la mitja cadira equilibrista,
al vellut de la cortina
al vermell ull de la H,
a la columna omnipresent.
Pensa, recorda, sent:
dimecres i paraules
trobades i retrobades,
nits èpiques.
La poesia és,
horiginalment,
només,
el principi.

Sal blau marí

Ets tu qui té el to i el tacte;
tot, tan carismàticament teu,
com meva és l'etèria projecció
on el to de la teva veu,
sota botons de blau marí,
té el tacte de la sal
brillant, vibrant,
i relliscant a les meves mans.

Suede

Pulsating hypnotic frequencies,
echoing erotic movements,
addicting electric shivers.
Soaks my neurons gently,
fuels my blood fiercely,
drugs my senses deeply.
As the neurotransmitters
collapse every sensorial road,
in a bonfire ritual,
in a piercing desire,
every cell commands:
may all romances be Suede.

Meva

"Like a hairline crack in the radiator leaking life"
("It starts and ends with you" - Suede)

Les mares mai moren; la mort es mesura diferent a les mares. La mort de les mares es mesura amb un fil cotonós, sedós, molt delicat, trenat des de l'origen, des del melic fins al dia que ningú pugui mai més parlar d'elles amb la propietat d’un adjectiu possessiu. Quan tu no hi siguis, cap "ma mare" serà la teva, no hi haurà cap "meva" que sigui "teva". El fil que mesura la mort d’una mare passa per totes les estances dels racons de la memòria compartida, pels segons on, sense poder contrastar-ho, has trobat, en els teus propis ulls, el teu record dels seus des de la teva mirada de nen. Veure a la teva mare -burocràticament morta- als teus propis ulls fa, inevitablement, creure en totes les resurreccions i mons paral·lels possibles.

Mai moren les mares, malgrat la fredor i blancor nítides de l'últim segon; malgrat el so del ciment i els vermells maons apilats després de relliscar pedra i fusta, l'olor de terra i flors o les portes de flames rere vidres asèptics; malgrat l’urna encara calenta als teus braços; abraçant allò que és teu en, potser, l'únic context adient a la vida per aquest possessiu.

Amb aquesta mare mai morta miro el meu reflex i la trobo mirant-me amb els ulls de quan la vaig conèixer. Em mira forta, valenta; em mira orgullosa. I en aquest reflex, en aquesta jo que va néixer quan ella va morir, en aquest camí reprès en un figurat intercanvi de cossos, ma mare, mentre jo visqui, mai serà morta.

[Las madres nunca mueren; la muerte se mide diferente en las madres. La muerte de las madres se mide con un hilo algodonoso, sedoso, muy delicado, trenzado desde el orígen, desde el ombligo hasta el día que nadie pueda nunca más hablar de ellas con la propiedad de un adjetivo posesivo. Cuando tú no estés, ningún “mi madre” será la tuya, no habrá ningún “mi” que sea “tuya”. El hilo que mide la muerte de una madre pasa por todas las estancias de los rincones de la memoria compartida, por los segundos donde, sin poder contrastarlo, has encontrado en tus propios ojos tu recuerdo de los suyos desde tu mirada de niño. Ver a tu madre -burocráticamente muerta- en tus propios ojos hace, inevitablemente, creer en todas las resurrecciones y mundos paralelos posibles.

Nunca mueren las madres, a pesar del frío y palidez nítidas del último segundo; a pesar del sonido del cemento y los rojos ladrillos apilados después de que resbalen piedra y madera, el olor de tierra y flores o las puertas de fuego tras cristales asépticos; a pesar de la urna aún caliente en tus brazos; abrazando algo que es tuyo en, quizás, el único contexto adecuado en la vida para este posesivo. 

Con esta madre nunca muerta miro mi reflejo y la encuentro mirándome con los ojos de cuando la conocí. Me mira fuerte, valiente; me mira orgullosa. Y en este reflejo, en esta yo que nació cuando ella murió, en este camino retomado en un figurado intercambio de cuerpos, mi madre, mientras yo viva, nunca estará muerta.]

Inquisició

Al foc de la inquisició
he buscat la teva pell socarrada;
l'he trobada respirant cendra i fum,
amb els pulmons plens de núvols,
ofegant els camins i anhels
que ja no porten enlloc.

Tinta épica

Con la desbordante e impetuosa determinación de desconectar los hilos de la realidad y la inercia previsible, firmo el tratado unilateralmente pensando en los fortuitos entramados de la perpendicularidad y la oblicuidad. Itero tridimensionalmente en el giro argumental palpable y helicoidal, en las frecuencias de resonancia. Pienso en ser tinta sobre texturas de gramajes maleables, sinuosos y pilosos; lienzo, trementina y grapa; bastidor y caballete; kilómetros de tinta de estímulos en todos los receptores sensoriales. 

Helicoïdal

La imaginació circula helicoïdalment
per passadissos de fum de tabac negre,
de pèls de gats,

de fumet de peix.

Hi ha formigues per terra,
formiguejant les seves fonts de glúcids
als indrets més insospitats.
I sospeso el dubte, el subterfugi;
trobo forats d'agulla
per on teixir teranyina
que faci la volta al món
en un bolígraf quilomètric.
Sóc tots els quilòmetres
fins a l'última gota de tinta
a dues passes d'un precipici;
a un desert de bolígrafs
amb traços trencats,
amb tintes ben plenes,
mudes i transparents.
A l'abric d'una coral
de clic-clics, d'ons i offs,
de sortidors de tinta sincopats,
un joc de mans i dits enveja
els cavallets hipnòtics
del bolígraf helicoidal.
El bolígraf cau.
Fin del recorrido.

i/o

Què absurd esdevé parlar del temps

quan ens hem despullat

les paraules i/o els cossos;

quan, amb cruel nuesa, ens hem confessat

en turbulències kamikazes 

de sinceritat i/o animalitat;

quan hem fet fang salat amb les cendres

de les restes d'orgasmes

intel·lectuals i/o físics;

quan a les ressaques de les guillotines

ens hem acaronat, 

figurada i/o literalment,

les mossegades afilades 

dels finals estrepitosos.

Per què esquivem allò tan important

envers obvietats?

Per què ens mirem, des de zulos triats,

com si no ens coneguéssim?

Observar. Viajar.

Trastocar
por un tiempo acotado
el eje de la realidad.
Reconfigurar
la variable espacial.
Acumular
nuevas ventanas.
Observar,
caminar;
en polisémica libertad,
viajar.

Realitat

"By the sea" - Suede

Tinc la sensació d'una realitat esdevenint-se:
sagrada, memorable, tangible i, sobretot, real.
Una realitat només assajada a proves d'escena inacabades;
l'assaig inacabable de la prova, del potser,
de la tranquil·litat del tot irreal dels mons platònics.

Tinc la sensació que un cúmul d'esdeveniments
esdevindrà record lluminós,
que un futur no viscut serà passat valuós;
serà present intens sense camins sinuosos,
serà una realitat inequívoca,
serà al davant, al camí,
serà nou i incandescent.

Tinc la sensació de totes les peces fonent-se
en l'amalgama del proper incident desencadenant,
dels colors brillants del mai viscut,
del so que fan els llistons quan canvien de lloc
quan el més amunt sembla l'impossible absolut.

Tinc la sensació del món esdevenint-se
cançons que es puguin tocar amb les mans,
cançons de pells i paraules;
de veus encadenant els pensaments,
de matinades de llums taronges,
de l'eco del riure,
dels reflexos dels miralls,
de la vibració del so
que fa bellugar el vi a la copa
i dels ulls hipnotitzats que la miren
per tornar a les pupil·les
obliqües i obertes al més enllà.

Tinc la sensació de tastar les vivències
amb els cementiris dels fantasmes cremats i tancats;
tastar-les amb els judicis resetejats,
amb les pors a les gàbies,
amb la cristal·lina certesa que això,
com tot i com sempre,
és el moment més irrepetible mai viscut,
que això és la realitat,
que això és el que pertoca al repartiment
de l'ara, de l'abans, de l'avui.

Tinc la sensació que l’enrere es difumina
al retrovisor, a la carretera;
que tot el que va ser està endreçat,
que mai ha de tornar si no és reconvertit,
si no és reconstruint les cendres i que,
malgrat l'orfebreria,
les cendres dels "ya fue" són del tot trencadisses.

I amb aquestes trencadisses peces
que són sorra de rellotge esdevenint-se muntanya,
tinc la sensació de poder i saber
construir la realitat que serà l'ahir de l'ara,
que esdevindrà, per fi, de veritat: la realitat.

Reconstrucción

De las ruinas,
de los cadáveres de otras vidas,
de los ladrillos anónimos de lápidas
“à perpetuité” que esperan grabados,
del fondo de los pozos,
de todos los cristales rotos;
redomesticando todos los ritmos e ironías,
recondueciendo todas las carreteras plásticas.

Guardar las capas,
los capítulos,
las enciclopedias,
los retales,
las fotografías;
guardar las palabras,
la música y la poesía.

Archivar las vivencias
-nuevas y conocidas-
como referencia,
como anexo;
sin orden alfabético,
almacenarlo todo.

Reconstruir y retomar el punto anterior
con la superstición de la efemérides;
como si los péndulos y los engranajes
tuvieran esa capacidad.

Las reconstrucciones empiezan
por las piezas cotidianas,
por los armazones,
por los impulsos,
por los archivos de los principios.

Las reconstrucciones se construyen
con los restos de la destrucción,
consciente antes del derribo,
preventiva ante el desastre,
resolutiva contra la adversidad.

La reconstrucción está
en las líneas arqueológicas
e históricas de los textos,
en las notas de las partituras;
en los ojos que miran
desde un nuevo principio,
desde un nuevo solar donde,
un holograma de listones
-y expectativas fantásticas asumidas-,
levanta los márgenes y los contornos
de la nueva realidad.

Reconstruir un camino de piedras y flores,
reconstruir las flechas y las señales,
marcar los kilómetros y los hitos,
bajar la marcha en las curvas
y volver a arrancar si se cala.

Reconstruir las piezas
en una nueva versión
en constante reconstrucción
de la realidad poliédrica
de los restos,
de los finales,
de las tragedias,
de los cambios de ángulo.

Cambiar el punto de vista,
reajustar potenciómetros,
la máquina se enciende,
todo funciona,
todo es,
todo fue.

Tú y yo

Desde un cansancio superlativo,
desde las piezas que he perdido,
desde los moldes en los que he creído.
Desde un pretérito consumido
en ilusa y absurda agua de cenicero;
como si con una brizna de oxígeno
la ceniza pudiera volver a ser materia,
a ser corpórea,
a ser la aguja del compás
y clavar la mina
y dibujar la espiral
en el centro
del fondo
del todo.

Món emparellat

Entrades i butaques parelles,
habitacions dobles;
dosos per defecte.

Què passa amb l'u?
Amb la butaca buida
al fons de l'amfiteatre?
Amb l'habitació individual
a un entresòl interior?

No discrimineu l'u,
ni els imparells.
No discrimineu l'u
perquè a les cendres
i a les restes corrompudes
sota terra, maó o marbre;
l'u és l'única realitat.

Y nieta

El funeral constante de la vida, de cada segundo que pasa. 

La vida es solo presente; este segundo que se convierte en pasado. 

Este ahora, este "ya" que muere, este segundo que ya es funeral. 

La vida es hacia delante. 

Todo lo demás es silencio, 

todo lo demás es pasado.

Res

Desitjos foradats per
les feres dels fonaments
-presumptament-
lògics.

La lògica fuig.
La fera mossega.

Terratrèmol existencial de
forats fonamentals;
de caòtic i lògic desig
-suposadament-
fugit.

Ja ho sabies

Ja ho sabies i vas caure:
vas treure el sí i el no,
vas voler veure;
vas beure les paraules.

Ja ho sabies i vas voler
palpar la realitat del fons:
els materials, la pols,
l'aigua i el gel de la foscor.

Ja ho sabies i vas sobresuturar
totes les cicatrius desfilades
amb fil de fibra de vidre
i anestèsia d'ortiga.

Ja ho sabies i vas oferir la pausa
a la terra, al maó i al marbre
per sentir la frontissa obrint-se,
pel foc de cendres ignífugues.

Sailing shores

"Raking through your memories"

("This is the sea", The Waterboys)

The river rumbled to the Sea
to draw the first layer,
to fiercely start anew.
All that remains,
all that stays:
tiny particles of water
at the shore they sail.

Idees

A l'esperar penso i premso les idees;
les amuntego totes molt juntes,
com als transports en hora punta,
i, quan sonen les campanes,
miro les fletxes vermelles
per saber per on han de sortir.
Les escales mecàniques
normalment només pugen:
pujant vigiles no trepitjar,
baixant vigiles no caure.

Les idees volen pensar-se i gaudir-se,
reiterar-se en bucles fantàstics lluminosos,
iterar-se sobre els angles de les projeccions
que desitgen tornar-hi records:
lúcids, vívids, corporis, tangibles, revivibles,
somniables sense ombres ni foscors.

Les idees edifiquen l'esquelet i les escales
per on pujar al punt més alt
amb vistes panoràmiques
i un salt d'aigua inassumible.

Les idees volen tota la realitat de rere els miralls,
capgirar-la amb la nitidesa dels ulls.
Les idees volen mossegar-te el coll fort,
posar-hi aigua als endolls.

I vull voler pensar
per donar-les l'entitat que mereixen
i que no m'ataquin per l'esquena,
ni em llencin a les vies.

Idees equilibristes que volen i omplen
i toquen teixits imaginaris,
enquistades a les creences alienes
que profanen la subjectiva individualitat i bellesa
amb espases d'inexistent universalitat i objectivitat;
amb termes tan llunyans,
tan poc apropiats,
tan fora del pensar-les i premsar-les
a la línia de la xarxa metropolitana de sang
que estimula el meu cervell
amb aquesta voraç intensitat
i que em sacseja i sedueix
a cada onada de paraules,
a cada espurneig verd,
a cada combinació amb el blau.

Idees que surten de les meves mans
cap a la pell,
cap a la calor i claror alienes,
cap a l'anhel de les freqüències a la palma de la mà,
cap als túnels subtilment tancats
amb tants i tants pensaments i idees a dins.

Les idees intenses, indòmites,
impossibles, inqüestionables
imploren i imposen la part que és seva,
la part sincera d'estimar i desitjar,
ni que sigui,
només,
una idea.

Hilos

Las realidades tienen
textura plástica y moldeable
a los diferentes presentes,
a las capas,
a los vínculos,
a las líneas argumentales.

El entramado vital
se dibuja como hilos,
cuerdas y nudos,
lazos y desenlaces.
Trozos cortados y guardados,
fragmentos convertidos en pulseras,
atadas por uno mismo o por otros,
con cierres de nudos,
selladas a mechero,
ayudando en cremalleras,
identificando maletas.
Cuerdas brillantes,
hilos sin hilvanar,
ovillos de lana,
hilos de pescar.
Y esa cuerda contra el viento
atada en un tendal.
Nudos de macramé,
hebras de mimbre
y pulseras de espiga.
Y una soga,
y una red de pesca roja-granate
cosida con aguja gruesa
en un taburete de madera.

Buscar el extremo a la vista
en un carrete deshilado.
Coser y seguir.
Y volver a encontrarlo.