lunes, 21 de enero de 2019

Idees

A l'esperar penso i premso les idees;
les amuntego totes molt juntes,
com als transports en hora punta,
i, quan sonen les campanes,
miro les fletxes vermelles
per saber per on han de sortir.
Les escales mecàniques
normalment només pugen:
pujant vigiles no trepitjar,
baixant vigiles no caure.

Les idees volen pensar-se i gaudir-se,
reiterar-se en bucles fantàstics lluminosos,
iterar-se sobre els angles de les projeccions
que desitgen tornar-hi records:
lúcids, vívids, corporis, tangibles, revivibles,
somniables sense ombres ni foscors.

Les idees edifiquen l'esquelet i les escales
per on pujar al punt més alt
amb vistes panoràmiques
i un salt d'aigua inassumible.

Les idees volen tota la realitat de rere els miralls,
capgirar-la amb la nitidesa dels ulls.
Les idees volen mossegar-te el coll fort,
posar-hi aigua als endolls.

I vull voler pensar
per donar-les l'entitat que mereixen
i que no m'ataquin per l'esquena,
ni em llencin a les vies.

Idees equilibristes que volen i omplen
i toquen teixits imaginaris,
enquistades a les creences alienes
que profanen la subjectiva individualitat i bellesa
amb espases d'inexistent universalitat i objectivitat;
amb termes tan llunyans,
tan poc apropiats,
tan fora del pensar-les i premsar-les
a la línia de la xarxa metropolitana de sang
que estimula el meu cervell
amb aquesta voraç intensitat
i que em sacseja i sedueix
a cada onada de paraules,
a cada espurneig verd,
a cada combinació amb el blau.

Idees que surten de les meves mans
cap a la pell,
cap a la calor i claror alienes,
cap a l'anhel de les freqüències a la palma de la mà,
cap als túnels subtilment tancats
amb tants i tants pensaments i idees a dins.

Les idees intenses, indòmites,
impossibles, inqüestionables
imploren i imposen la part que és seva,
la part sincera d'estimar i desitjar,
ni que sigui,
només,
una idea.

No hay comentarios:

Publicar un comentario