Buit. Infinit.

Al buit,
a l'infinit,
a un forat del paisatge,
a una gàbia sense barrots,
a la foscor
i l'olor de benzina,
a les dues de la matinada.
A una gàbia sense porta,
amb l'espai buit tancat per dins,
amb la llibertat sota dues voltes
i un cadenat
i una guardiola
per cada cop que n'oblides
que res ha canviat,
que tot és igual,
que tot és res només.
Tot és sense ser,
sense tu,
i sense ell.
Un ell tangible i incorpori,
translúcid i ple d'opacitats,
tacat de línies discontínues,
de cafès sols amb gel,
de cafeteres bullint
i voreres que cremen els dits.
Vapor d'aigua i gotes de pluja.
I pèls com escarpies
tallats amb dalla.
I cors i ferides obertes
omplides de salfumant i flors.
I l'ànima expandida,
maximitzada,
distesa,
donada de si.
Supurant ferro colat
de cadenes de fantasmes,
de barrots de gàbies,
de l'esquelet de la xarxa trencada
sobre on, amb força,
evites no caure.
I a la vora de l'abisme crides
amb la sang de les venes
i el record de cada mossegada.
I perds.
I guanyes.
I continues.
Al buit del paisatge,
a un forat a l'infinit.