Em sento molt estranya a la teva normalitat, molt llunyana d'allò que dius llesca de pa antic amb ganivet de tall present. No puc separar les sentències de la molla xiclosa que se m'enganxa a l'ofec de la imminent realitat que postergo, que observo des del merlet d’un castell tranquil. Em lamento que tot hagi de ser sempre tan contra corrent; tan sec i sol com les pinces caigudes als patis interiors. L'òxid em talla el cervell. És massa car l'acord de la nòmina de la tranquil·litat. I per aquesta normalitat tan aliena que proclames des d'un púlpit, aquí tens la meva renúncia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario