Excedent

Soc sempre massa per ser ara.
Soc per ser quan nevi, quan plogui;
per quan tot sigui sencer,
la millor aposta per un futur inassolible
que en l'ara no vols desbaratar
mentre en cada renúncia perds
l'oportunitat flagrant de l'ara.
Soc per quan siguis, quan tinguis, quan entenguis.
Soc amb una enganxina d'obrir en cas d'emergència.
Soc massa per l'ara,
com totes aquestes coses que omplen
armaris, neveres i rebosts
"per si de cas un dia".
En aquesta successió continua d'aras,
tria'm ara per si de cas just aquest ara
esdevé aquell sagrat dia
per el que no gaudeixes la immediatesa
per si de cas un altre futur arriba.

Esquitxos

Només vull un esquitx de desig que em sacsegi el fetge.
Una caixa de mistos esclatant només tocar-la
i ser foc, foc i fusta i herbes seques cremant-se
i escampant totes les cendres.

Esquitxos de desig sacsejant-me el fetge,
a mi que fujo del tòpic,
a mi que no crec en obvietats
ni en massa d'hores o massa tards,
a mi que no entenc de lleis.

Sóc salvatge amagada sota transparències,
sóc el peatge del Teletac
que obre un clic de matinada.

Vull encendre la paraula que duu la flama,
vull els ulls que es queden enganxats
mentre combustiona el centre de l'univers
i es desfà el magma en onades harmòniques,
vull la mossegada del mirall extenuada
i el tacte que evoca la foguera,
i els dits socarrats que contenen la bèstia
del desig que sacseja el fetge
de l'esquitx de tu que encara em desitja

Mitjons

T'he de dir que se m'ha enfonsat l'estiu

a un calaix de mitjons;

que, com aquests mitjons

que es perden a les rentadores,

he viatjat per tota mena de filtres

i doblegat tambors amb força centrífuga

per arribar fins a tu.

San Juan

Exorcismos sin fuego ni pólvora

en un suceso de horizontes.

El loco

posterga
la posibilidad
plena
para darse cuenta
de la intensidad.

Nova estranyatat

Em sento molt estranya a la teva normalitat, molt llunyana d'allò que dius llesca de pa antic amb ganivet de tall present. No puc separar les sentències de la molla xiclosa que se m'enganxa a l'ofec de la imminent realitat que postergo, que observo des del merlet d’un castell tranquil. Em lamento que tot hagi de ser sempre tan contra corrent; tan sec i sol com les pinces caigudes als patis interiors. L'òxid em talla el cervell. És massa car l'acord de la nòmina de la tranquil·litat. I per aquesta normalitat tan aliena que proclames des d'un púlpit, aquí tens la meva renúncia.

Cadires

Tres cadires xerren,
sense claus,
de ratlles i trastos,
de portes i fusta,
de menjadors;
de l'estigma precís
que desvirtua la tria.

Harmònic fotosintètic

"Pseudo-árboles: árboles que viven en la ciudad"

(Opmeit, Ramon Bartrina Ibañez) 

A un món desert
respira només un contenidor verd,
un antic iglú sagrat de vidre fumat,
on se sent, periòdicament,
el so trencadís de fi d'univers.

txas, txas, txas

Al voltant,
dunes sense fonaments,
sense cap arrel trepadora,
plenes de plomes invasores;
contenidors grocs com vaixells,
transoceànics de plàstics
malament classificats,
terriblement anti-reciclats.
Al costat, l'esclat constant:
vidres, cristalls.

txas, txas

Aquesta freqüència ressona
a un reducte de terra
amb l'harmònic fotosintètic
del cicle vital exacte
d'una planta de plàstic real
amb pètals ben vius
amb fulles i flors
de colors cristal·litzats.

txas

[*] txas  = so de vidres trencant-se al reciclatge

Senzill | Sencer | Sincer

Posant distància a un igual que se suposa diferent per qualsevol talent o tret -inherent, bo o dolent- és com, en última instància, s'aconsegueix que certa gent -sols, per sobre de tots els universos i cels- tinguin un poder que destrueix. Si el poder dictador i destructor existeix és, segurament, perquè algú en algun moment al seu veí el va començar a tractar diferent quan un dia va dir paraules a un escenari, púlpit o pedestal; va exposar un quadre, va presentar un llibre, va fer una acrobàcia, va pujar una escala figurada o literal. Encara hi ha esclaus i senyors feudals amagats als nostres veïnats sota convencions socials; rere les fronteres, frontisses i murs trencadissos que aixequen entre vincles que podrien esdevenir lluminosos. La fama, mite o divinitat -o els conceptes coneguts com fama, mite o divinitat- tenen el poder i la xacra de la distància: si un igual fa o té quelcom que tu no i això l'allunya o t'allunya a tu, és allà, en aquesta distància entre el que és nanomètric i el que és infinit, on esdevenen o bé cases o bé ponts trencats sobre penya-segats. Totes les històries comencen pel principi; les distàncies físiques o metafòriques no existeixen si hi ha paraules per parlar. I si n'hi ha, i s'entenen, tot element, i tot plegat, és igual.

Sol d'hivern

La gent va al cine i s'hi passeja, 

a la nit potser plou, al Montseny neva;

encara existeix el setanta.

Buscant el sol d'hivern
a angles blaus-verdosos d'extraradi,
a la zona u de la paradoxa
de dissabte d'hora,
de rodalies en hora.

Sol d'hivern a un banc de pedra,
sota l'abric que torna de la perxa,
de l’estiueig interminable;
a un mirall de vidre,
a xemeneies apagades,
a l'olor de gespa i castanyes.

El sol d’hivern té un somriure clar, blau i verd
de fulles d'arbres perennes,
de faristols i pedres;
de veus que es llegueixen.

Sol d'hivern a un jardí londinenc,
a l'horitzó de fred borrós i lluminós;
a l'epicentre de la tardor.

Aliena, demà

Avui he trobat la ciutat on visc aliena,
avui he trobat la poesia hostil.
Avui he vist tot el món que conec en lloguer
amb cartells enormes i telèfons brillants
amb publicitats capitalistes.
He vist franquícies recollint
els tovallons de bars de pinxos,
he vist una ambulància decapitant
els meus versos no normatius
i ofegant la meva veu desconeguda
al mig de la pretensiositat sectària
rere mirades inquisitives
que no vol trobar-se.
Avui he recordat tots els motlles on no encaixo,
l'interès -potser genuí- que arriba massa tard;
el que he estimat,
el que he perdut,
el que pot desaparèixer.
Avui he recordat que un dia em vaig dir Aliena,
que vaig témer un William Hamleigh,
que vaig imaginar un Jack Builder.
Avui he vist l'enfosquit i esborronat
consumir preferentment de la realitat
tal com la conec
i, un cop més, m'he acomiadat;
i un cop més demà serà,
un altre cop:
demà.

Ombra

Avui dinaré amb la teva ombra:
posaré els coberts molt endreçats
un al costat de l'altre,
el tovalló a dins la copa de l'aigua,
que també serà la del vi,
perquè de diferents no en tinc.

Entenc que no entenguis
que farà la teva ombra
sense plats ni coberts a taula
però jo sentiré les paraules,
entraré al paisatge 

blau bucòlic del plat,

em veuré als miralls
de forquilla per cap tall,
ganivet per cap carn,
cullera per cap sopa.

Avui dinaré amb la teva ombra
i la miraré als ulls de totes les foscors,

hi haurà una planxa calenta al mig dels dos
on les posaré molt endreçades
una darrere l'altre
i veuré com es cremen,
com esclaten les cendres.

Avui dinaré amb la teva ombra
i, després de les postres,
sense plats ni coberts,
només hi seré jo
amb la meva ombra.

Sister

Vas aparèixer un matí gris crec i, senzillament, havies de ser tu.

Un casco que es quedava sol, les cadires amb impossibles maneres de seure, la veu inconfusible des de les antípodes de qualsevol lloc, un passadís de carnestoltes matemàtic amb macarrons en caixes gegants, Panero i Casasses, una cadira al Born, paraules, cerveses, teatre i l'exorcisme d'una casa sencera!

I una nit de juliol.

Una nit de juliol va sonar música de processió a un racó de La Sagrera, música de la processió del Exorcismo de la Noche de la Silla. Vam pintar una estrella de cinc puntes invertida. Vam invocar a les forces de totes les capes i les vam cremar. Vam encendre espelmes que encara viuen, espelmes que tenen els racons d'aquella nit: de la cerimònia, del regal, de la sorpresa, de l'exorcisme constant del viscut i passat a les capes que trepitgem. Espelmes, que tot i que un dia s'acabin, seran a les pampallugues dels fanals dels moments que han il·luminat, del moment quan, encara noves, es van encendre per primer cop i també de qui les va encendre.

Hi ha camins cap a Londres plens d'espelmes de colors il·luminant noves capes d'existència. Barcelona, Londres, qualsevol ciutat pot estar a qualsevol lloc; i a l'autostop inesgotable dels moments, sempre, ens tornarem a trobar.

Digressió

"Tinc ganes de creure en conspiracions implausibles"

(Els limits del Quim Porta, Josep Pedrals)

Sóc un compendi de digressions que,
de sobte, et troben a totes les cantonades,
et pregunten com és la teva vida;
si encara és vida,
si encara és teva.
Una constel·lació de digressions
on tot d'estels esdevenen punts
per on traçar la existència,
per on esquivar les foscors.
L'operació retorn de totes aquestes digressions
col·lapsa les circumval·lacions del meu raonament,
crema els peatges
i aixeca barricades de cautxú i benzina
a l'entrada dels nuclis urbans del seny.

M'estimo més la digressió de carretera comarcal,
sense fanals,
sense benzineres,
sense àrees de servei;
la digressió de les cinc de la matinada
quan el despertador sonarà a les vuit.

----

Soy un compendio de digresiones.
Digresiones que, de repente,
te encuentran por todas las esquinas;
te preguntan cómo es tu vida,
si aún es vida,
si aún es tuya.

Una constelación de digresiones
donde las estrellas son puntos
por dónde trazar la existencia,
por donde esquivar la oscuridad.

La operación retorno de todas estas digresiones
colapsa las circunvalaciones de mi razonamiento,
quema los peajes
y levanta barricadas enormes de caucho y gasolina
a la entrada de los núcleos urbanos de la cordura.

Quizás prefiera la digresión de carretera comarcal,
sin farolas,
sin gasolineras,
sin áreas de servicio;
esa digresión de las cinco de la mañana,
cuando sabes que el despertador sonará a las ocho.

Paridòlia

Observo sota el cel de finals d'agost, 

amb fons de banderes descolorides; 

el sol transita els seus trenta graus de llibertat, 

les cordes de les banderes belluguen.

Abans de la pluja

he vist l'univers traçar-se desdibuixat,

amb tots els contorns i vores

dubtosament perfilades.

He vist els núvols desfent-se

tot just començaven a prendre formes

que encaixaven amb algun motlle intern.

He vist el viatge i la desfilada

cap a la direcció del vent,

cap a l'estació de la possible pluja.

He vist núvols blancs i el cel blau

pels forats de la grisor;

la bidimensionalitat dels edificis
-antenes i xemeneies-

al contrallum del capvespre.

Davant les immensitats dels elements,

sovint, hi ha pensaments que es pengen

dels cumulonimbulístics penjadors viatgers,

oscil·len amb ritme de llençols en una corda,

la trepitgen amb peus de segon pla sense xarxa

i volen.

Al cel abans de la pluja

hi ha tot el que desapareixerà.

Xerren els ocells a la barana

i encara no és de nit.

"Potser no plou"

"No, potser avui no, potser aquí no"

Maquineta

"[...] la lletra de la mare, avui, és la mare mateixa"

(Beneïda sigui la serp: La teva lletra sense tu, Sònia Moll)

A ma mare li agradava molt treure punta als llapis, a mi gens. Feia molt de temps que no treia punta a un llapis. A ma mare li agradava molt escriure a llapis, a mi gens. El llapis es pot esborrar. Només marco llibres amb llapis i ho faig de tal manera que es tregui punta en pintar. De cantó. Li trec punta als llapis subratllant llibres, marcant tímidament els paràgrafs als marges amb angles rectes, posant petites marques als títols dels capítols que subratllaria sencers. Es pot esborrar però no ho faig. Ma mare treia punta i escrivia i tampoc esborrava mai; perquè esborrar molt o poc sempre deixa molts restes que després s'han de netejar. Esborrar, a vegades, deixa marques -i restes- que no es poden netejar.

No hi ha

Qui és aquesta noia que somia,
que m'observa des d'una casa on viu
sola amb les capes de tantes vides.
Qui és aquesta noia que busca temps
sota l'aigua, sota l'onada que no torna,
sobretot i tot sobra quan tot és.
Qui és aquesta noia que besa
el terra abans de caminar, que mossega
l'aire i el llepa amb les paraules.
Qui és la noia que s'amaga
sota o rere teu quan t'imagines
la realitat buida penjada d'un arbre;
quan tot fil que t'enganxa a terra és
un llibre, la tarda, una cadira blanca
i la teva veu fent eco al silenci
que comença a cridar fort.

Elixir no-normatiu

M'estic desintoxicant
d'una amalgama d'impossibilitats,
dels cossos normatius de la tangibilitat,
la possibilitat i, sobretot, la normalitat.
Estic buscant la combinació d'ingredients
que faci possible que els vincles siguin estacionaris,
suficientment flexibles per no ser ferris,
suficientment fermes per no ser plastilina;
que no deixin marques d'ofegament de forca,
de corda massa punxosa,
que l'entreteixit prengui sentit de lluny i de prop,
que el llibre tingui totes les pàgines,
anotacions al marge i subratllats subtils
que no condicionin la lectura.
Sota els núvols de l'estiu interminable,
només la tempesta inesperada
pot portar l'elixir últim de la possibilitat.

----

Me estoy desintoxicando
de una amalgama de imposibilidades,
de las formas normativas de la tangibilidad,
la posibilidad y la normalidad.
Estoy buscando la combinación de ingredientes
que haga posible que los vínculos sean estacionarios,
suficientemente flexibles para no ser ferréos,
suficientemente firmes para no ser plastilina;
que no dejen marcas de horcas, guillotinas, pinchos ni cadenas,
que todo su entramado tenga sentido de lejos y de cerca,
que los libros tengan todas las páginas,
y anotaciones al margen y subrayados
que no condicionen la lectura.
Bajo paisajes de nubes interminables
sólo la tormenta inesperada
puede traer el elixir último de la posibilidad.

Blau petroli

Montañas líquidas,

sábanas al sol,

telas sobre rocas;

el agua se mueve

como mercurio,

como petróleo.

Hi ha un vaixell esperant la propera onada,
l'espurna blanca balancejant l'horitzó d'esdeveniments no programats,
els cossos de peixos translúcids obrint les seves boques a la buidor salada.

Hi ha un monstre marí de corall i taques de petroli
amb els ulls nacrats sota closques de navalles
amb bivalves pupil·les enceses de ciclogènesis explosiva.

Hi ha una creu per a tots els morts d'al·lucinacions salines i coral·lines;
per goles de plenamar i baixamar engolint algues,
esclatant tòxiques bombolles de verí vitaminós.

Hi ha un exèrcit d'icebergs amb forma de far,
vaixells salvavides sense motor ni rems.

Al proper llampec
s'il·luminarà la superfície irregularment liquida de la immediatesa i,
només uns segons abans del so del tro a la reverberant sala de l'infinit
i de l'esclat ressonant que trossejarà el vaixell,
s'obrirà l'espai entre proa i popa,
s'obriren les veles com grans cortines a la immensitat
i sorgirà la sorra de les profunditats,
els peixos llanterna,
els subterranis submarins amb noves lleis i taules de marees,
amb roques amb perfils de ganivets i castells medievals;
s'obrirà la porta de totes les onades de titular, de rècord, de sense precedents.

I allà, en el pal més alt que quedarà enganxat al magma del present:
tot, senzillament, existirà.

Caixes

No hi ha caixes per totes les meves pertinences no materials. No hi ha caixes per les meves imaginacions i fantasies heterogènies. No hi ha caixes al món per contenir, si fos possible, totes elles fent-se realitat. Aquesta platònica afició als mons irreals deixa un eix vital tranquil. No hi ha expectatives perquè res existeix, perquè tot és, en última instància, totalment impossible. I donada aquesta premissa, qualsevol tangibilitat serà més del que havies pogut imaginar. Des de la irrealitat, tota petita materialització és un univers de possibilitats. No hi ha caixes per a la immesurabilitat.

L'Horiginal

Veus i freqüències enganxades
a les estelles del banc de fusta,
a les arestes del peix volador
a la mitja cadira equilibrista,
al vellut de la cortina
al vermell ull de la H,
a la columna omnipresent.
Pensa, recorda, sent:
dimecres i paraules
trobades i retrobades,
nits èpiques.
La poesia és,
horiginalment,
només,
el principi.